Pronunciació: [biájʃ].
Definició:
1. m. Direcció obliqua en què una cosa està situada, està tallada, es mou. El camí fa biaix.
2. m. Cosa tallada o treballada obliquament. Cosir un biaix al voltant del coll d’un abric.
3. m. Direcció que pren un assumpte, una obra o una disciplina. La investigació del crim va prendre un biaix imprevist.
4. m. Tendència a afavorir una persona o una cosa sobre les altres com a conseqüència d’una opinió preconcebuda o un prejuí. L’informe denuncia el biaix de gènere en la promoció professional.
[…]
Etimologia:
L’origen de la paraula biaix possiblement ens vingué de l’occità biais, llengua a on ja està documentat des de ben antic amb el significat de ‘direcció obliqua’. De l’occità passà al francés, que el transferí posteriorment al castellà, a on adoptà la forma bies, i a l’anglés, com a bias.
Probablement, la font de la qual begué l’occità és el llatí anxiari, que, unint-se al prefix pejoratiu bi(s)-, donà el significat de ‘desviar-se’.
Però després ha anat adquirint vida pròpia en cada llengua. Així, en anglés, a partir d’aquell significat bàsic, la forma bias ha passat a usar-se modernament per a referir-se a una predisposició a valorar favorablement (o, al contrari, com un prejuí negatiu) una persona o un grup.
Però, tal com ocorregué antany, encara que en sentit invers, este significat s’ha incorporat en l’actualitat al nostre vocabulari. Les interrelacions lingüístiques són constants. I sovint, com en este cas, d’anada i tornada. Però en cada trajecte, això, s’augmenta l’equipatge de la paraula.
Primera documentació: segle XIV.
Citacions:
«Ara que la llum de lluna de biaix li cau damunt li tremola el ventre buit.» (Carles Salvador: Vermell en to major, 1929)
«Ara bé: ¿quin és el desplaçament metonímic, el biaix personal de tal esplèndid àmbit del viatge?» (Lluís Meseguer: Poesia i territori, 2013.)
Castellà: bies. ǁ sesgo.
Anglés: bias.
Francés: biais. ǁ préférence pour.
Italià: sbieco. ǁ propensione per.
Portugués: viés. ǁ preferència, inclinação, propensão.
