[01/03/2022]
La llengua és un codi en constant transformació, amb mecanismes per a poder crear noves paraules segons les necessitats expressives de cada moment. Hi ha, en concret, un grup de mots, anomenats deònims, que s’han gestat per derivació d’un nom propi. En els diccionaris n’hi ha molts. Al·ludixen a persones que, per les seues gestes o per la seua activitat intel·lectual, han generat una considerable influència social. N’hi ha de tota classe i pelatge. Així, del nom d’alguns polítics o ideòlegs, s’han creat derivats com estalinista, franquista o hitlerià; hi ha també mots formats a partir del nom de filòsofs, metges o economistes que han creat escola, com kantià, freudià o keynesià; o d’escriptors reconeguts, com ausiasmarquià, fusterià o estellesià…
Però hi ha també, dins d’este grup, un conjunt de vocables molt singulars que han quedat associats a una qualitat específica, vinculada intrínsecament a l’obra artística de determinats autors. És el cas, per exemple, de dantesc, que s’usa per a al·ludir a un fet que causa temor i espant; també passa en kafkià, que servix per a descriure un ambient angoixós o opressiu; i, sumant-se a este grup, s’acaba d’incorporar al Diccionari normatiu valencià l’adjectiu berlanguià, creat per derivació del segon cognom del genial cineasta valencià Luis García Berlanga, que s’usa no sols per a referir-se a la seua obra, sinó també a una situació esperpèntica, especialment quan té un caràcter tragicòmic.
