[14/04/2021]
Per als valencians, la paraula barraca està associada a una construcció típica de la comarca de l’Horta de València, de planta rectangular, amb les parets laterals de poca alçària i amb la coberta construïda amb canyís, que forma dos aiguavessos en angle molt agut. Però la paraula barraca té també un ús genèric, anterior, que feia referència a una cabanya rústica, usada bàsicament per a resguardar-s’hi transitòriament, sobretot de les inclemències de l’oratge.
L’origen del mot és incert. És possible que siga una aportació de l’àrab vulgar. En qualsevol cas, la primera documentació de la paraula ja mostra una clara vinculació a València: apareix concretament en una escriptura de l’any 1249. També és segur que des del valencià passà al castellà; posteriorment s’exportà al francés, donant lloc a la forma baraque, i des d’ací s’expandí a moltes altres llengües: en anglés, barracks; en italià, baracca; en alemany, Baracke.
Finalment, pot destacar-se també, en relació amb esta paraula, la locució mala barraca, ben viva encara en molts pobles valencians, que servix per a expressar una contrarietat: «Mala barraca, Sergi. El paio este ens amarga les vacances», escriu Josep Millo en la novel·la L’enigma dels prismàtics, il·lustrant-nos del sentit precís d’esta expressió.
