[21/11/2022]
Que una paraula no estiga en el diccionari no significa que siga incorrecta, i el fet que hi estiga no suposa tampoc que el seu ús siga sempre adequat. La llengua és un codi complex, ple de matisos, i en última instància és cada parlant el que va triant les paraules que necessita per a comunicar el que vol expressar en cada moment. Si la parla és un acte individual, la llengua és un fet social. I els lexicògrafs, tenint en compte l’ús que en fan els parlants, així com la tradició escrita de cada variant i la seua utilitat, ponderen la conveniència d’incorporar o no certs vocables als diccionaris. L’ús social i la norma gramatical plasmada en els diccionaris no sempre coincidixen, però sempre estan íntimament imbricats en una dialèctica de rebuig i aproximació davant de les innovacions.
La paraula barco és un reflex emblemàtic d’esta tensió dialèctica. Tots els parlants, de nord a sud, l’usen des de fa segles. I així consta en les planes de molts diccionaris redactats ací i allà. Valguen com a exemples acreditatius d’este ús el Diccionari de la llengua catalana de Pere Labèrnia (1839), el Diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera (1840) i el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (1851). Es tracta, sens dubte, d’un derivat de barca, vocable ja existent en llatí amb un significat equivalent a l’actual, que s’havia format per derivació de baris, i que, provinent del grec, s’utilitzava per a referir-se a una canoa plana usada pels antics egipcis en el Nil. Forma part, a més, d’una àmplia família lèxica plenament integrada en la nostra llengua, en la qual estan, entre altres, mots com barca, barcassa, barcatge, embarcar, desembarcar, embarcació, embarcador… Però barco en concret, amb eixa o àtona a final de paraula, ha suscitat més dubtes. ¿És un castellanisme flagrant, com creuen alguns? Joan Coromines apunta que, molt possiblement, és d’origen portugués, llengua a on ja es documenta en el segle XIII. La transferència lèxica entre llengües en contacte, i més en un camp semàntic com la nàutica, ha sigut del tot habitual. Som pobles mariners, proclius als contactes interculturals. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tenint en compte estos antecedents, ha optat per maridar la norma i l’ús, acceptant la paraula barco. Ningú està obligat a usar-la si no vol. Clar que no! Però, de la mateixa manera, ningú està autoritzat tampoc a corregir-la si algú preferix utilitzar-la.
