La paraula bac és d’ús molt corrent entre els valencians. Es gasta per a referir-se a la caiguda d’algú en terra, sobretot quan és aparatosa. La cosa no és per a riure, que els bacs poden tindre conseqüències molt greus. Però nosaltres, els valencians, pareix que tenim arrelada una vis còmica irrefrenable, i hem convertit —com en les velles pel·lícules de Charlot— els bacs en motiu de riure. O almenys això és el que es pot desprendre d’algunes expressions formades amb este mot. Valga com a mostra un fragment de la novel·la Un secret a la serra, de l’escriptora de Burjassot Adela Ruiz Sancho: «Tots els de la classe anaven a bacs perquè coneixien ben rebé aquella història», conta l’autora en referència a un xiquet que, volent fer-se el valent, s’havia llançat a un bassa en calçotets i hagué d’eixir-ne com un esperitat.
Este vocable té un origen onomatopeic, creat per imitació del soroll sec i estrepitós que produïx una caiguda. La primera documentació es remunta a 1739. Apareix arreplegada pel notari valencià Carles Ros en el seu Breve diccionario valenciano-castellano. Però, evidentment, si Ros registrà esta veu en el seu diccionari —i més encara tenint en compte que es tracta d’un diccionari amb poquíssimes entrades—, és perquè el seu ús ja estava molt estés entre la població. I, en qualsevol cas, el que resulta clarament constatable és que la seua vigència en l’actualitat no ha minvat gens ni miqueta.
