[27/04/2021]
El verb avivar és un derivat de l’adjectiu viu, compost amb el prefix a-, habitual en la formació de molts verbs, i el sufix ‑ar. És un verb que, amb lleus variacions de forma i significat, apareix en moltes altres llengües romàniques: en castellà i en portugués és, igualment, avivar; en francés, aviver; en italià, avvivare. Tot fa pensar que en llatí vulgar ja existia la forma advīvāre, i que anà aclimatant-se fonèticament a les llengües filloles. En valencià el seu ús es documenta des de ben antic. Ausiàs March, en un poema de ressonàncies metafísiques, manifesta, fent ús d’este verb, les seues tribulacions amoroses: «Amor suptil y enfinit tempra / la finitat de la del cors y aviva: / en cert cas mor nostr·amor sensitiva / e l’espirit junt ab ell se destempra». L’«enfenit» es contraposa a la «finitat»; «tempra», a «destempra»; «amor sensitiva» (‘sensual’), a «espirit»; «aviva», a «mor».
Avivar, efectivament, és donar vitalitat a alguna cosa que estava amortida. Aplicat a la farina, a l’arròs o als cereals, es vol dir que s’hi han criat cuquets o altres paràsits. És una referència al procés de gestació de la vida a partir de xicotetes larves que havien sigut depositades prèviament en les llavors. A nosaltres, els humans, els productes avivats ens donen aprensió; però per als insectes són nínxols de vida.
