[24/02/2020]
La paraula aventura prové del llatí adventura, participi futur femení del verb advenīre, ‘arribar’, compost del prefix ad-, usat per a conferir un matís aproximatiu o direccional, i venīre, ‘vindre’. El participi futur llatí remetia a una acció pendent de consumar. Algunes paraules com ventura o bonaventura, formades a partir de la mateixa desinència, transmeten eixa mateixa idea d’incertesa.
El sentit primari de aventura, de fet, fa referència a un succés inesperat: «He tingut un dia ple d’aventures». També usem aventura per a referir-nos a una empresa que ens planteja molts dubtes respecte a l’objectiu que es pretén aconseguir: «Eixe negoci en què t’has ficat és una aventura». I encara tenim un últim significat de la paraula aventura, gestada a finals del segle XX, com a alternativa al gal·licisme affaire, referit a una relació amorosa breu i informal, que conté igualment, de manera subjacent, la idea d’inseguretat: «Fa anys tingué una aventura amb un company de treball».
