[06/10/2022]
L’autenticitat és un valor que, en els temps que corren, sotmesos com estem a tantes influències espúries, té un gran reconeixement social. Al cap i a la fi, ser autèntics és actuar d’acord amb els propis principis, defugint modes passatgeres i altres influències externes més o menys interessades. Però el desig de ser u mateix té associat el risc de recloure’s en elucubracions originals i quedar atrapat en els propis prejuís. Este risc és especialment alt en qüestions lingüístiques, en què cada u diu el que diu i modula la seua manera d’expressar-se en funció de les seues preferències. Potser per això alguns creuen ser reis i senyors del seu propi parlar, i a voltes inclús del parlar dels altres, erigint-se com a models de referència paradigmàtics. Però, evidentment, les coses són com són, i no com voldríem que foren. La llengua és un constructe col·lectiu a on participen tots els parlants, i el valor de les paraules li ve donat precisament pel fet que emissors i receptors els atorguem el mateix significat. Inclús quan el significat originari es mistifica.
La mateixa història de la paraula autèntic és un exemple de la dificultat que suposa ser realment autèntics. Tot el que diem, en el fons, és el resultat de múltiples distorsions. Nosaltres prenguérem el mot autèntic —ja present en documents del segle XIII— del llatí authenticus, i a esta llengua havia arribat com un préstec del grec authentikós, a on s’usava per a referir-se a alguna cosa ‘que té autoritat’; es tractava d’un adjectiu derivat de authentés, que significava ‘senyor de si mateix’. L’autenticitat, per tant, li venia conferida perquè no havia de donar compte a ningú: emanava només del seu poder absolut. I potser, allà en el fons, esta creença subjau fictíciament en aquells que creuen tindre la capacitat per a expedir certificats d’autenticitat sobre la correcció de certes paraules, condemnant arbitràriament el que diuen altres parlants. Fins i tot sense necessitat de consultar cap diccionari. Ni tan sols el mateix diccionari normatiu, que és l’única obra que té concedida per llei la potestat de determinar què és correcte en una llengua.
