[14/03/2022]
A pesar que en el diccionari tenim arreplegada l’expressió guerra bruta, no n’hi ha una altra que, per contraposició, siga guerra neta. La lògica aparent de formació d’antònims no sempre funciona en llengua. I és que, efectivament, no hi ha cap guerra que es practique amb acurada pulcritud; ni tan sols aquelles que pretenen centrar les seues accions en la destrucció d’objectius estrictament militars. Totes les guerres exacerben l’odi i desperten els pitjors instints dels humans, que els duen a cometre múltiples atrocitats. Esta paraula, atrocitat, és ja, en si mateixa, un compendi del que som capaços de fer quan les passions —les males passions, clar— s’apoderen de les nostres entranyes.
Este mot, tot i que s’ha format a partir del llatí atrocĭtas, és un cultisme recent. Es pot documentar, escadusserament, en el segle XVIII, però el seu ús començà a estendre’s a partir del XIX, quasi sempre en cròniques bèl·liques. Segurament, tant en valencià com en castellà s’importà del francés atrocité, llengua a on ja apareix documentat en el segle XIV. En qualsevol cas, es tracta d’un derivat de l’adjectiu atroç, amb l’afegiment del sufix -itat, que generalment aporta un valor d’abstracció, però en este cas concret, a més, ha donat lloc a un substantiu que servix per a referir-se a aquelles accions desmesurades que es realitzen amb extremada brutalitat o violència, consubstancials a qualsevol guerra.
