[15/03/2022]
Si ahir parlàvem de la paraula atrocitat, i véiem que com a substantiu havia adquirit el significat de ‘acció cruel’, prosseguint el viatge als seus orígens arribem a l’adjectiu atroç, que requerix un tractament específic. Si les atrocitats se solen associar a conflictes col·lectius, atroç, l’adjectiu, servix per a qualificar una acte violent perpetrat amb extrema crueltat, especialment un crim. En valencià apareix documentat per primera volta en el dietari que escrigué Pere Joan Porcar, capellà de l’església de Sant Martí de València, titulat Coses evengudes en la ciutat y regne de València. Relatava l’autor que el dia 20 de febrer de 1616 «lo alcayt, que·s dia Ferrer, y un pres que·s dia Barber, per atròs cas» se n’anaren de la Torre i mai més es tornà a saber res d’ells. Es pot desprendre, precisament per l’ús de l’adjectiu atroç, que Porcar intuïa que havien tingut un final funest.
La paraula atroç prové del llatí atrox, atrocis, a on ja s’usava amb un significat semblant a l’actual. S’havia format per derivació de ater, que significava ‘negre’, però no qualsevol negre, sinó només el ‘negre mat’, color que s’aplicava a les coses ennegrides pel fum. Esta associació ve de lluny. Apareix esparsa, ací i allà, en moltes llengües. Les paraules revelen els nostres remots lligams. En irlandés antic, per exemple, al ‘forn’ se li deia áith; en avèstic (dialecte irànic), el ‘foc’ era conegut com a ātarš, i en sànscrit (antiga llengua de l’Índia), átharvan. Totes estes formes deriven de la mateixa arrel que atroç. Com també deriva el nostre adjectiu atrabiliari, usat actualment per a referir-se a persones irritables, i que s’havia format per derivació de atrabilis, la ‘bilis negra’, que produïa melancolia. Eixe és el sentiment que corprén en l’actualitat molts refugiats que es veuen forçats a abandonar sa casa, les seues pertinences, els seus amics i familiars. Els paisatges que han anat fixant en les seues retines durant generacions s’han cobert de foc i fum. I tot per un deliri de conseqüències atroces.
