[24/02/2021]
El verb aterrar s’ha format per derivació de terra, adjuntant-li el prefix a-, que, provinent del llatí ad-, s’utilitza habitualment per a la formació de verbs (de boca hem creat abocar; de braç, abraçar; de cara, acarar…). El significat primigeni de aterrar era ‘tirar una cosa a terra’. Així es pot veure, per exemple, en el Els llibres de Consells de la vila de Castelló, de finals del segle XIV, en què ja es feia referència a la faena de «fer rajola et aterrar terrats».
Amb tot, l’ús més corrent de aterrar actualment és el que fa referència a l’acció posar-se un avió, una aeronau o qualsevol altre artefacte volador, després d’una maniobra de descens, sobre terra ferma o sobre qualsevol altra superfície habilitada per a este fi. Es tracta d’una accepció que comença a utilitzar-se en el primer terç del segle XX. Per influència del castellà, sovint se’n sol dir aterrissar. En francés se’n diu atterrir; en italià, atterrare; en anglés, to land.
Esta última forma anglesa, derivada de land, ‘terra, sòl’, mostra clarament que no deriva del planeta Terra (en anglés és Earth). Es pot aterrar, per tant, en Mart, en Venus o en qualsevol altre planeta o satèl·lit. Es pot dir també, naturalment, amartar, igual que s’ha creat allunar; però no és necessari fer-ho.
