[08/05/2023]
Les paraules rares no són necessàriament més genuïnes que les que gasten la majoria de les persones en el dia a dia per a comunicar-se quan parlen. El fet que tinguen una major o menor similitud amb paraules equivalents castellanes, o amb les de qualsevol altra llengua, ni les denigra ni els aporta tampoc cap pedigrí especial. Cada paraula té la seua història singular. En el cas concret del verb assolir, no es tracta d’un antic vocable de profunda nissaga poètica, esvaït en els intersticis del temps. Els primers registres documentats de l’ús d’esta paraula en textos valencians són de començaments del segle XX. A Catalunya, és cert, ja hi ha testimonis del seu ús a finals del segle XVII. El lexicògraf Joan Lacavalleria, allà per l’any 1695, registrava expressions com ara «assolir a algú en descuyt» o «assolir a un lladre». Però el seu significat, com es pot desprendre dels casos ressenyats, no era ben bé el que se li sol atribuir actualment. En un primer moment, quan proliferaven els roders que assaltaven els pocs viatgers que s’aventuraven a desplaçar-se per camins polsegosos i poc freqüentats, este verb s’usava sobretot per a referir-se a la captura de fugitius i proscrits quan estaven a soles i desprevinguts, sovint amb la intenció d’apalissar-los. Assolir, de fet, es formà per derivació de sol.
Però, amb el pas del temps, estos bàrbars costums anaren desapareixent. I així és com assolir adquirí un significat de connotacions poètiques, que no sols facilità la seua expansió en l’expressió literària renaixentista, sinó que es convertí en una alternativa útil per a reemplaçar el presumpte barbarisme alcançar. Són processos normals en l’evolució de les llengües. Com també és normal que cada escriptor modele el seu propi discurs en funció de les seues necessitats expressives i de les pròpies preferències estètiques. La llengua està en canvi constant. I tot, al cap i a la fi, és ben normal. Però, dins d’esta mateixa normalitat, en què tot es readapta a les necessitats dels parlants, cal aprendre a usar en cada context la forma més adequada segons la finalitat específica de cada comunicació.
