[28/03/2019]
La paraula assertivitat, que començà a usar-se a finals del segle XX, és una adaptació de l’anglés assertiveness, que derivava del llatí asserĕre, ‘afirmar’. Este verb ja havia generat tota una extensa família de paraules en valencià, com asserir, assertiu, asseverar, asseveratiu o asseveració, que facilitaven la integració del neologisme.
El terme assertivitat es gestà inicialment en l’àmbit de la psicologia per a referir-se a una actitud d’afirmació de la pròpia personalitat, que intenta evitar el seguidisme acrític de les opinions dels altres i, alhora, promou el respecte per les veus discrepants. Se situa, per tant, en un espai equidistant entre la passivitat receptiva i l’agressivitat manipuladora.
En política o en el camp empresarial es valoren especialment les persones amb una actitud assertiva, capaces d’expressar amb fermesa les pròpies conviccions i, alhora, d’escoltar respectuosament i acceptar, si més no parcialment, les tesis dels altres, de manera que siga possible arribar a punts d’acord.
