[06/11/2019]
L’adjectiu aspre, que en femení adopta la forma aspra, prové del llatí asper, que ja s’usava, igual que actualment, per a referir-se a una fusta, a un teixit o a qualsevol superfície que presenta rugositats o resulta desagradable al tacte. Però el seu ús ha anat estenent-se cada vegada més a nous àmbits i adquirint, per tant, nous matisos. Així, aplicat a un terreny, volem dir que és escabrós, que resulta difícil de caminar-hi; si s’aplica a un espai de temps («un dia aspre, un hivern aspre»), volem remarcar que en el temps assenyalat ha fet un oratge especialment inclement per al que és habitual en eixa zona.
Però, potser, a on més vitalitat ha adquirit en l’actualitat la paraula aspre, és en l’àmbit personal. Quan es diu d’algú que és aspre, es vol destacar que té un caràcter rude i costa tractar amb ell. A vegades, per a reforçar eixa qualitat, es recorre a comparacions ponderatives amb certs objectes, com ara ser més aspre que un codony (o que un espart, o que un fregall).
