[10/05/2021]
L’ingrés en un centre hospitalari del candidat del PSOE en les passades eleccions de la Comunitat de Madrid, Ángel Gabilondo, a conseqüència d’una arrítmia produïda hores després d’haver-se vacunat, ha fet que este terme específic, propi de l’àmbit mèdic, haja adquirit una considerable projecció social a través dels mitjans de comunicació. El terme és antic. Prové del llatí tardà arrythmĭa, i este, al seu torn, l’havia pres del grec arrythmía. Ja apareix usat per Plató per a referir-se a un ‘ritme defectuós’. Este significat primigeni és el resultat lògic de la suma dels diversos components de la paraula: per una banda, el prefix a- aporta un valor negatiu; el nucli semàntic rythm, acurtament de rhythmós, ‘ritme’, i complementat amb el sufix -ia, que proporciona un matís qualitatiu.
Amb tot, modernament, el mot arrítmia ha acabat associant-se específicament a l’alteració del ritme normal de les contraccions cardíaques. Amb este significat, es tracta d’un neologisme científic encunyat en anglés a finals dels segle XIX, que s’ha traslladat després a moltes altres llengües. En valencià fou Ferrer Pastor el primer lexicògraf que l’incorporà al seu Diccionari general, publicat en 1985. Cal reconéixer-li el mèrit i els seus esforços per modernitzar la nostra llengua. La RAE no l’introduiria en castellà fins a 1992. Cal apuntar finalment que, després de certes vacil·lacions, a partir de l’última reforma ortogràfica s’ha fixat com a arrítmia, amb dos erres. Durant algun temps estigué vigent la grafia arítmia.
