[22/09/2022]
Esta paraula és una creació lèxica genuïnament valenciana. No la busquen en altres diccionaris catalans: no hi està. Ni busquen tampoc arreglaparroquias en diccionaris castellans perquè tampoc la trobaran. Este mot és el resultat de fondre arregla (tercera persona del present d’indicatiu del verb arreglar) i el plural del substantiu parròquia. Apareix documentada per primera vegada en la revista satírica valenciana El Mole, en un article publicat l’any 1840: «Así no volem arreglaparròquies, ni que ningú se fique en camisa de onse vares per a deixar-mos nuets».
L’ortografia de la cita és, evidentment, la pròpia de l’època. Però servix per a posar de manifest que esta paraula ja era d’ús corrent com a mínim des de començaments del segle XIX. I no ha deixat de tindre vigència. En l’actualitat continua usant-se molt. Fa falta. Definix el perfil d’un personatge típic de la societat valenciana. Un arreglaparròquies és aquell que, sense demanar-li-ho ningú, es fica en els assumptes d’altres persones per a intentar resoldre els seus conflictes. Solen actuar de bona fe, però tenen poca traça. I per això, en la seua llastimosa ingenuïtat, sovint se senten sorpresos, incapaços de comprendre les reaccions negatives que han provocat les seues gestions. Però si ells només volien… Ai!, ai! No tot és voler.
