Les paraules de cada dia sovint enllacen el present i el passat amb un tènue fil, que la majoria de les vegades a penes resulta perceptible. La veu ariet en pot resultar exemplificadora. Ara, per a molts aficionats al futbol, l’ariet és només una de les denominacions que rep el jugador que ocupa la posició central en la línia d’atac, i que té com a missió fonamental completar les jugades dels seus companys d’equip per a intentar colar un gol en la porteria de l’equip contrari. Este jugador també és conegut amb el nom de davanter centre.
L’estudi de l’etimologia no sols servix per a saber l’origen de les paraules, sinó que ens recupera part d’eixe passat, soterrat pel pas del temps, reviscolant velles paraules a través de processos de metaforització. L’evolució de les paraules està plena de poesia. A vegades costa apreciar-la, però és així. D’entrada, potser no ens diu massa, respecte a esta funció poètica del llenguatge, saber que ariet prové de aries, ariĕtis, vocable que en llatí servia originàriament per a referir-se al mardà, el ‘mascle de l’ovella’, animal que, a diferència de la femella, té unes fortes banyes enrotllades en espiral. Ni que siga de passada, convé anotar que este mateix ètim és l’origen del nom d’un dels signes del zodíac, precisament perquè servix per a designar una constel·lació que recorda les banyes d’este animal. En les creences populars difoses per l’astrologia, es creu que les persones nascudes entre el 21 de març i el 20 d’abril, sota la influència d’este signe zodiacal, són impulsius i impacients.
Però, a més, per una altra banda, els antics romans usaren esta paraula per a referir-se a un artefacte bèl·lic, consistent en un pal llarg de fusta dura (normalment un tronc d’avet o d’om), reforçat amb una bola de ferro en la punta, amb el qual colpejaven una vegada i una altra portes i murs fins a derrocar la muralles d’una ciutat o d’una fortalesa. Esta operació guardava una gran similitud amb les envestides dels mardans per a dirimir rivalitats en època de zel, i justament per això anomenaren el seu giny així. Més encara: per a enardir l’esperit bel·ligerant dels soldats, substituïren la bola de ferro originària per un cap de mardà, evocant així, de forma més explícita, l’ímpetu amb què es llançaven estos fogosos animals contra els seus rivals en les conteses amoroses.
Amb estes explicacions, segurament resultarà més fàcil comprendre per què s’ha aplicat el nom de ariet a estos jugadors: d’ells s’espera, al remat, que colpegen una vegada i una altra el baló a la porteria de l’equip contrari amb la fúria d’un mardà. Si aconseguixen clavar l’anhelat gol, segur que tindran també una merescuda recompensa. Les paraules, ja ho hem dit, estan plenes de reminiscències poètiques.
Primera documentació: segle XIX.
Citacions:
«L’ariet va entrar a la primera per una porta que semblava d’or. Tot va cruixir en poc de temps.» (Vicent Artur Moreno: El manuscrit 1204, 2013.)
«Aquest és l’ariet que llança Blasco Ibáñez contra l’establishment de la Restauració…» (Alfons Cucó: Sobre la ideologia blasquista, 1979.)
«I més encara si es té en compte que l’ariet blanc-i-blau no s’ha alineat en la totalitat dels encontres.» (Rafael Escobar: I la glòria entreobrí les seues portes, 2015.)
Castellà: ariete.
Anglés: battering ram. ǁ striker.
Francés: bélier. ǁ avant-centre.
Italià: ariete. ǁ centravanti.
Portugués: ariete. ǁ centroavante.
