[26/01/2023]
La paraula argila ens vingué del llatí argīlla, que els romans havien pres del grec árgillos, formada a partir de l’arrel indoeuropea arg-, usada per a formar vocables que contenen la idea de ‘blancor lluminosa’ (present també, entre altres, en la veu argent, ‘plata’). L’argila és una roca sedimentària de gra molt fi, composta per agregats procedents de la descomposició de roques que contenen alumini, feldespat, quars, calcita i altres minerals. Segons les impureses que continga, pot presentar diverses coloracions; però, antigament, la més apreciada era l’argila blanca. Ja apareix documentada en textos molt antics, com Els llibres de Consells de la vila de Castelló, que daten de finals del segle XIV: «doní a·n Sent Johan per portar argila blancha». Quan es mescla amb aigua, l’argila és fàcilment emmotlable; però, quan se sotmet a altes temperatures, es convertix en un material rígid. Esta plasticitat ha fet que s’use des de temps prehistòrics per a fer recipients que permetien conservar líquids, grans o altres aliments, i fins i tot com a material de construcció.
Però, si hui hem triat argila com a paraula del dia, és en homenatge al professor Vicent Salvador, que faltà ahir. En la seua faceta de poeta, titulà el seu primer poemari Argiles (publicat en 1980). Per a ell, la paraula argila tenia una forta càrrega simbòlica, com a expressió d’una matèria dúctil transformada en duradora, i així aflora reiteradament al llarg de tota la seua obra poètica: «On habite l’oblit als clar jardins / mai no estimats per l’alba on jo esdevinga / pur indici d’argiles apagades pel temps». Descansa en pau, amic, i moltes gràcies per l’immens bagatge que has transmés a milers de valencians. El teu mestratge perdurarà en el temps com a argila endurida amb les teues sàvies paraules.
