[20/02/2023]
Les visions apocalíptiques formen part de la nostra tradició cultural. Són molts els que, per un motiu o altre, s’han llançat a fer prediccions respecte a la fi del món. En alguns casos es buscava una regeneració ètica; en altres, infondre temor. D’una manera o altra, eren mecanismes de subjugació. En l’actualitat, estes visions catastrofistes solen aflorar també —ni que siga lleument atenuades— de tant en tant en l’escenari polític, especialment si en l’horitzó es divisen eleccions. Si els que governen continuen en el poder…, si l’oposició guanya… —diuen uns o altres—, el desastre serà irreversible. Evidentment, mostrant l’horror que s’esdevindrà, els profetes de la calamitat s’erigixen en una alternativa salvífica.
El llenguatge està ple de contorsions. En alguns casos són fruit d’ingènues associacions; en altres, de distorsions intencionades. La paraula apocalipsi ara s’assimila, efectivament, a una gran catàstrofe. Però este significat és molt distint del que tenia originàriament. A nosaltres ens vingué del llatí apocalypsis. Es documenta concretament en textos eclesiàstics del segle XIII. S’havia pres del grec apokálypsis, a on s’havia format per la fusió de la partícula apó, que significava ‘sense’, amb la veu kálypsis, ‘encobriment’. La combinació d’estos dos elements lèxics feu que la nova paraula adquirira el significat de ‘revelació’, en el sentit que alguna cosa que fins a eixe moment estava oculta havia passat a desvelar-se. El canvi de significat està associat a l’últim llibre del Nou Testament, l’Apocalipsi, també conegut com a Llibre de les revelacions, en què l’apòstol Joan donava a conéixer les profecies que li havia transmés un àngel, i que vaticinava una sèrie de cataclismes que conclourien amb el Juí Final. Era, al remat, la revelació d’una gran catàstrofe. El continent s’assimila al contingut.
