Pronunciació: [antonomázia].
Definició:
1. f. RET. Figura retòrica consistent en la substitució d’un nom propi pel seu apel·latiu o la substitució de l’apel·latiu pel nom propi.
2. per antonomàsia loc. adv. En grau eminent, que destaca entre tots els elements d’una sèrie. Strauss està considerat el valsista per antonomàsia.
Etimologia:
Del llatí antonomasĭa, i este del grec antonomàsia, format amb l’anteposició del prefix anti-, reduït a ant- (que, tot i que actualment s’usa generalment per a denotar oposició o per a invertir el sentit del mot a què s’adjunta, antigament també s’utilitzava amb el sentit de ‘en lloc de’), al substantiu ónoma, que significa ‘nom’, i completat amb el sufix -isia, que aporta un sentit qualitatiu. Així és com en llatí passà a usar-se com a figura retòrica per a designar un apel·latiu amb valor de nom comú que, a força de quedar associat a un personatge, passa a reemplaçar-lo i adquirir així un valor de nom propi.
Primera documentació: segle XVII.
Citacions:
«A les voltes eixia la sanch dels peus, de les punjes y pedretes que calcigava, mes nunca ho deixà, jove –com he dit-, tant que era per antonomàsia, y li deyen “Pare Pere el Descalç”.» (Leopold Ignasi Planells: Resumen y relació de la vida y prodigis de Pere Esteve, 1677)
«Per continuar amb els paral·lelismes, sant Jeroni, quan va començar a treballar amb l’encàrrec que se li havia donat, la traducció al llatí de la Bíblia, tenia un model a seguir, un referent de la traducció del llibre per antonomàsia, la Septuaginta, una versió en grec envoltada de llegenda (setanta savis la van traduir en setanta dies, amb episodis d’exaltació mística quasi il·limitada).» (Rosa Agost: «La traducció literària en la societat contemporània», La traducció literària. Estudis sobre la traducció i la literatura valenciana, AVL, 2017)
Castellà: antonomasia.
Anglés: antonomasia.
Francés: antonomase.
Italià: antonomasia.
Portugués: antonomàsia.
