[26/04/2018]
La paraula anormalitat s’ha format a partir de norma, que en llatí ja tenia un valor equivalent a l’actual de ‘regla, llei’. De norma es creà en francés l’adjectiu normal, i d’esta llengua ens vingué a nosaltres a mitjan segle XIX. Afegint el sufix -itat a l’adjectiu normal, es formà el substantiu normalitat, que servix per a expressar la ‘qualitat o condició de normal’; i, anteposant-li el prefix -a, que aporta un valor negatiu, es creà anormalitat.
Amb matisos lleument diferents, este terme s’usa en biologia, psicologia, sociologia i altres ciències socials per a fer referència a una realitat que es desvia d’un patró definit com a normal, especialment quan la desviació comporta algun tipus de disfuncionalitat.
Des del punt de vista ortogràfic, la paraula anormalitat no constituïx cap excepció respecte a les regles generals d’apostrofació: «l’anormalitat». L’article la o la preposició de s’apostrofen exactament igual que davant de qualsevol altra paraula començada per vocal.
