Pronunciació: [anoðí], en què el signe [ð] representa el fonema de la d fricativa, que és diferent del fonema [d], que representa la d oclusiva. La diferència entre estos dos sons és pràcticament inapreciable per als parlants. Indica només la manera com fluïx l’aire de la boca quan es pronuncia esta consonant. Quan la d està entre vocals, com en anodí, se li diu fricativa perquè l’aire ix ininterrompudament per la boca; en canvi, en una paraula com condir, en què la d està precedida d’una consonant, es produïx una interrupció del pas de l’aire, i per això s’anomena oclusiva.
Definició:
1. adj. Que no té interés, insubstancial. Una novel·la anodina.
2. adj. Inofensiu i ineficaç, que no fa ni bé ni mal. Un remei completament anodí.
3. adj. FARM. Que calma el dolor. Un fàrmac anodí.
Etimologia:
La paraula anodí prové del llatí anōdynos, a on havia arribat del grec antic ἀνώδῠνος (anṓdỹnos), format per la unió del prefix privatiu an- i del nom odýnḗ, que significa ‘dolor’. Es deia d’aquells remeis que pal·liaven el dolor del malalt. En valencià, igual que en el conjunt de les llengües romàniques, és un cultisme, encara que, evidentment, en cada llengua té una cronologia d’aparició específica. En la nostra llengua la primera documentació de anodí apareix en el Diccionári menorquí españól francês y llatí, d’Antoni Ferrer Cardona. El manuscrit és de començaments del segle XIX. Com la majoria de neologismes, segurament ens arribà a través del castellà, a on anodino ja apareix registrat en l’anomenat Diccionario de autoridades de la Real Academia Española, publicat en 1726. Però tot fa pensar que el castellà el prengué del francés. En esta llengua el mot anodine ja apareix arreplegat en la primera edició del Dictionnaire de l’Académie Française, que data de 1694.
Primera documentació: segle XIX.
Citacions:
«Dos pensaments equivalents i de signe contrari li havia suggerit: d’una banda, que Maria mancava de personalitat, i una dona anodina, per molt bona que fos, no podia satisfer Jordi; d’una altra banda, que els hòmens solen tenir llurs preferències per les dones amb personalitat, però es casen amb les altres.» (Miquel Adlert: I la pau, 1953) «Pareixia —i ho era— intel·ligent, per bé que de caràcter feble. S’anava a casar amb un home deu anys major que ella, i s’anava a convertir en una anodina dona de sa casa i deixar arrere sense cap pena la seua ben iniciada professió de model.» (Maria Beneyto: La dona forta, 1967)
Castellà: anodino -na.
Anglés: anodyne.
Francés: anodin -e.
Italià: anodino -na.
Portugués: anódino (m.).
