[13/03/2019]
La paraula androna prové del llatí andron, que l’havia pres del grec andrõn, relacionada amb andrós, que significa ‘home’, i que originàriament al·ludia a la ‘part de la casa reservada als hòmens’. Però en el mateix llatí ja cristal·litzà androna per a referir-se a un ‘passadís estret entre dos cases contigües’.
En diverses ordinacions de dret civil ja apareixen referències a l’obligació de deixar una androna per a permetre que es poguera obrir una finestra o per a construir un ràfec que protegira de la pluja; en concret, en El Llibre del Mustassaf d’Albalat de la Ribera, que data de 1472, es condemna un tal Guillem Navarro a netejar l’androna i a llevar la «terra de aquella, de tal manera que les aygües pluvials tinguen aviament a hon tenen de anar».
Pels canvis introduïts en l’estructura urbanística de les ciutats, s’ha produït una especialització semàntica del vocable androna, i ara es fa servir per a anomenar el ‘conducte subterrani per a on s’escorren les aigües residuals’, i especialment per a referir-se a la ‘boca d’entrada’, que és al cap i a la fi la part visible d’este conducte.
