[28/05/2019]
La paraula amunt és el resultat de la combinació de la preposició a, que indica direcció, i el substantiu munt, derivat del llatí mons, montis, que significava ‘muntanya’. Antigament, amb més fidelitat a l’ètim originari, existia també la variant amont. Esta alternança vocàlica entre o i u encara es conserva en altres variants de la mateixa família. Així, són amb o paraules com mont, monticle, montuós, promontori, mentre que ha prevalgut la u en casos com amuntonar, muntó, muntonada o tramuntana. En alguns casos com muntanya i montanya es manté un doblet formal.
Amunt s’usa principalment amb una funció adverbial per a indicar un moviment que s’executa des d’un lloc determinat cap a un altre situat més alt: «La botiga que busca està més amunt». A vegades també es posposa a un substantiu, assenyalant igualment un moviment direccional: «Es va enfilar carretera amunt». També s’usa com a interjecció per a infondre ànim a algú en una faena o per a felicitar-lo per la seua actuació. Així que, aprofitant la conjuntura, res millor per a il·lustrar este ús que «Amunt, València!».
