[27/09/2022]
La paraula amic s’usa per a referir-se a algú amb qui es manté una relació d’afecte i confiança, sense que existisquen vincles familiars entre ells. L’origen etimològic d’este vocable pot ajudar a entendre el significat que ha anat adquirint amb el temps. Prové del llatí amīcus, forma derivada del verb amare, ‘amar’. El sufix -ic originàriament al·ludia a ‘aquell que ama’, i l’amat, al ‘destinatari d’eixe amor’. Però no sempre hi ha una reciprocitat entre qui professa un sentiment d’amistat i el receptor. Basant-se en esta dualitat, el beat mallorquí Ramon Llull escrigué el Llibre d’amic e amat a finals del segle XIII, entre 1276 i 1278, a partir de la seua experiència mística.
Amb una visió mística o una perspectiva més mundana, l’amistat és una relació molt apreciada al llarg del temps. «Qui té un amic té un tresor», s’ha repetit sovint, sublimant este sentiment de solidaritat incondicional. Amb una idea de l’amistat focalitzada en la fidelitat, i potser amb un cert desencant respecte al que donen de si les relacions humanes, també s’ha dit que «El gos és el millor amic de l’home». És una mostra de l’expansió que experimenten les paraules. Per una altra banda, cada u tria lliurement els seus amics en funció de com li va. O del que espera d’ells. Els contorns que definixen les relacions d’amistat presenten arestes molt variables al llarg del temps. Ara, col·loquialment, el mot amic ha eixamplat el seu abast semàntic, i si es fa precedir d’un possessiu («el meu amic» / «la meua amiga»), sol connotar una relació sentimental que sovint inclou algun tipus de relació sexual. Encara que no sempre, per descomptat! Les paraules adquirixen el seu significat precís en el context en què són dites. Cal parar l’atenció deguda per a descodificar el sentit específic de cada paraula en la seua justa mesura. Mal si les estires massa i mal si les contraus… Els equívocs poden jugar molt males passades.
