[14/06/2022]
La paraula ambició té un significat ambivalent. Bo i roín. Per una banda, l’ambició es pot entendre com una grandesa de mires, sobretot en l’àmbit intel·lectual, que permet anar més enllà d’a on han arribat els precedents immediats, superant els seus esquemes de pensament o els paradigmes estètics en què han desenvolupat les seues obres. D’això parlava precisament el gramàtic i escriptor Carles Salvador, quan encoratjava els jóvens escriptors a tindre «més ambició literària» i plantejar-se uns «horitzons allunyats de la nefasta influència de l’horta».
Per una altra banda, el mot ambició té també una càrrega negativa: de voler aconseguir, a costa del que siga, poder, riquesa, fama o altres objectius que molts perseguixen, però molts altres —si més no de paraula— diuen rebutjar. Esta censura de l’ambició ja ve de lluny. Sant Vicent Ferrer blasmava les persones que, separant-se de les ensenyances cristianes, renunciaven al paradís «per supèrbia, vanitat e ambició de senyoria».
En el fons, el caràcter positiu o negatiu de l’ambició depén de la mirada amb què es contempla i de l’objecte de l’ambició. Tot varia segons el lloc i el moment. Remuntant-nos als orígens etimològics de la paraula, encara podem comprendre més clarament com s’ha arribat a esta ambivalència semàntica. El vocable llatí ambitio, precedent directe de la nostra ambició, s’havia format per derivació del verb ambire, que era al seu torn la combinació del prefix ambi-, ‘al voltant’, i el verb ire, ‘anar’, i tenia el significat de ‘rondar, voltar’. Inicialment s’usava amb un caràcter genèric per a referir-se a aquells que van d’un lloc a un altre sense un propòsit definit, però prompte començà a aplicar-se de manera específica als polítics que, mirant d’arribar lluny, anaven a parlar amb uns i altres per a aconseguir els seus favors.
