Les paraules no sols es gasten per a transmetre el significat que tenen associat. Cada paraula és també una unitat lingüística que, al ser dita, produïx un determinat efecte sonor, i això fa que unes paraules ens sonen millor que altres. Estes percepcions estètiques són molt subjectives. Cada u, com és natural, té els seus gustos particulars.
Les anomenades figures literàries incidixen precisament en este aspecte de les paraules, i busquen crear un efecte especial a partir de la combinació d’uns mots amb altres. La majoria d’estos recursos es fan servir en l’expressió literària amb un objectiu estètic. Però no sempre és així. Hi ha recursos propis de l’expressió col·loquial que s’utilitzen amb un objectiu lúdic. La llengua és un codi de comunicació amb moltes dimensions. A més de servir per a transmetre informació, projecta també una determinada imatge de nosaltres. Cada u és com és, però els altres ens veuen en gran part per la nostra aparença, i molt especialment per la manera com ens expressem. Dient bàsicament la mateixa cosa, podem passar per uns pedants insofribles o per uns autèntics badocs. És cert que això no depén exclusivament de nosaltres; també depén, i molt, del moment en què fem servir cada recurs i, naturalment, de la sensibilitat dels nostres interlocutors. No és el mateix xarrar distesament amb persones afables i empàtiques, proclius a disculpar molts dels nostres errors, que parlar amb persones ràncies o estirades. Aprendre a parlar no és fàcil, però precisament per això el coneixement dels recursos retòrics pot ajudar-nos a seleccionar en cada moment les paraules més adequades per a cada situació.
L’al·literació és un recurs que consistix a repetir un mateix so en una paraula o en un enunciat. L’etimologia de la paraula pot ajudar-nos a reforçar-ne el significat. Prové del llatí allitteratio, que era el resultat de la fusió del prefix ad-, mudat en al- per contacte amb una paraula començada amb l, i el vocable littĕra, que significa ‘lletra’, completat amb el sufix ‑tionis, que, reconvertit en valencià en -ció, indica una acció. O siga, l’allitteratio en el seu origen era literalment l’acció de situar prop paraules que contingueren una mateixa lletra.
Este recurs ja era molt freqüent en llatí. L’expressió urbi et orbi és un exemple d’al·literació que ens ve de lluny. Significa exactament ‘a la ciutat i al món’, i encara és utilitzada actualment pel papa dos voltes a l’any —el Diumenge de Pasqua i el dia de Nadal—per a estendre la seua benedicció des de la ciutat de Roma a tot el món. En este cas, la repetició de les tres últimes lletres d’estes dos paraules, urbi i orbi, aporta solemnitat a l’expressió.
Però l’al·literació s’ha gastat amb finalitats ben diverses. El poeta Jacint Verdaguer, per exemple, també en feu ús per a recrear sonorament la imatge visual que intenta transmetre en uns versos del seu poema èpic L’Atlàntida: «I roda com un carro el tro de guerra / fent en sos pols sotraquejar la terra». Amb l’ús reiterat de la r volia recrear el so que fa la roda d’un carro girant per un camí empedrat. Com si, allà en el fons, més enllà de les paraules, estiguérem sentint trac, trac, trac…
No s’ha de pensar que este recurs, o altres per l’estil, és cosa exclusiva de poetes. La retòrica és l’art d’utilitzar el llenguatge amb eficàcia, i servix, per tant, per a reforçar el que es vol transmetre. A vegades també es poden usar els recursos retòrics amb intenció jocosa. De fet, hi ha moltes parèmies i expressions populars que juguen amb el so de les paraules, com quan per exemple es demana a algú que repetisca una frase com «setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat». L’expressió en si no significa pràcticament res. O a penes té importància. El que realment importa és la combinació de sons resultant d’eixa amalgama quasi inintel·ligible de paraules. Quan algú demana a un altre que repetisca eixa frase impronunciable, li està llançant un repte. Perquè el so palatal fricatiu sonor (representat en valencià per les lletres j o g, i els dígrafs tj o tg) resulta difícil de pronunciar, sobretot per als no valencianoparlants. I el que en realitat s’està pretenent en este joc de paraules és que a l’altre se li trave la llengua, i provocar així, si fracassa, una rialla general. Molts jocs lingüístics tenen un fons ingenu. I, com tantes altres manifestacions de la cultura popular, són l’herència d’altres èpoques, quan els entreteniments eren ben escassos. I potser per això, perduda la innocència col·lectiva, estan condemnats a desaparéixer. Però ara, en este breu apunt, aprofiten si més no per a mostrar que els recursos retòrics no són només cosa de poetes. Tots en fem ús. Inclús quan no sabem que els estem gastant.
