«Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança», proclama una sentència que, almenys en els últims anys, s’ha fet prou popular, entre altres motius per l’eclosió d’un sentiment nacionalista i, en gran part també, gràcies a la difusió que en feu el grup Al Tall en una de les seues cançons. La dita apunta a la Batalla d’Almansa, que tingué lloc el 25 d’abril de 1707 en eixa localitat albacetenya entre les tropes de Felip V i les de l’arxiduc Carles d’Àustria. Cal emmarcar esta confrontació bèl·lica dins de l’anomenada Guerra de Successió, que, més que un conflicte territorial a escala local, entre valencians i castellans, en realitat era una lluita entre les dinasties reials europees per a reforçar el seu propi poder en la conformació dels grans imperis que estaven forjant-se. Però els esdeveniments històrics, i molt especialment les dites populars que se n’han creat, poden resultar ben útils per a ajudar-nos a conéixer millor el nostre lèxic.
Actualment, el verb alcançar és molt habitual entre els valencians, almenys en l’expressió col·loquial; el seu ús literari, en canvi, ha anat minvant en les últimes dècades, degut en gran part al fet que alguns lexicògrafs contemporanis han considerat que es tractava d’un castellanisme. Però ¿ho és realment? La llengua és un codi complex, elaborat amb múltiples aportacions, i no sempre és fàcil determinar amb seguretat la influència que ha pogut exercir una altra llengua en la difusió de tal o tal paraula. Les relacions socials i literàries que s’han anat desenvolupat al llarg del temps han donat lloc, sens dubte, a múltiples interferències lingüístiques. Però les coincidències no sempre són fruit d’una influència exògena. Per a comprendre els fets lingüístics, sempre és útil recórrer als orígens, i resseguir després detalladament l’evolució de cada mot en les diverses llengües, deixant de banda apriorismes i prejuís que ens induïsquen a acceptar gratuïtament veus postisses o a rebutjar sense motius paraules genuïnes.
Pel que fa a l’origen etimològic de alcançar, cal dir que prové del llatí incalciare, format per derivació de calx, calcis, ‘taló’, amb l’afegiment del prefix in-, ‘cap a dins’, i del sufix -are, usat per a indicar una acció verbal. El significat resultant d’esta combinació d’elements lèxics era inicialment ‘xafar els talons’; però, amb el temps, adquirí el sentit figurat de ‘perseguir de prop’. Amb este significat s’ha mantingut en la nostra llengua el verb encalçar, paral·lel a les formes incalzare de l’italià, encalçar del portugués o encalzar del castellà. La creació de alcançar sembla que es deu a una interferència de l’àrab, que provocà la substitució del prefix en- per l’article al-. Però este canvi formal donà lloc, a més, a una alteració del significat: del ‘perseguir’ originari passà a significar ‘arribar a ajuntar-se amb el que va davant’. Esta dualitat semàntica s’ha mantingut en portugués, en castellà i en valencià. Una possible explicació global d’esta presència en les tres llengües peninsulars és la influència del substrat mossàrab. En l’àrab clàssic, de fet, existia el verb al-qanṣa, amb què s’al·ludia a ‘la part d’alguna cosa que es pot agarrar amb la mà’.
Al final d’esta sèrie d’apunts dedicats al verb alcançar, encara perdura enlaire la pregunta clau: ¿és un castellanisme? No podem saber amb absoluta seguretat la influència que haja pogut exercir el castellà en la difusió d’esta paraula entre els valencians. Ni en esta ni en tantes altres. El que sí que sabem és que Joan Roís de Corella, en les seues Proses mitològiques, datades en 1460, ja escrivia que «tot mon delit obeynt a tu alcance». I, com ell, són molts els autors que han utilitzat este verb o algun dels mots que s’han format per derivació. Per eixe motiu, també són molts els lexicògrafs que l’han incorporat als seus diccionaris: Escrig, Martí Gadea, Llombart, Fullana, Ferrer Pastor… I també, per descomptat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, d’acord amb la llei de creació d’este ens estatutari, s’ha de basar en la pròpia «tradició lexicogràfica i literària». Ningú està obligat a utilitzar alcançar si no li agrada o preferix usar altres alternatives lèxiques. Però tampoc ningú està capacitat per a esmenar la plana a aquells que es decanten per usar-lo. Es tracta, tant en un cas com en l’altre, d’opcions ben legítimes.
