19/04/2023]
El verb afonar, procedent del llatí affŭndāre, és molt habitual entre els valencians. L’usem en diversos sentits. El més bàsic és enviar alguna cosa al fons, com quan diem, per exemple, que «el temporal afonà la barca». Però també s’utilitza per a referir-se a alguna cosa, especialment una construcció, que es derruïx, en contextos com ara «s’ha afonat un marge, o una casa». Amb un significat metafòric, també es gasta per a al·ludir a una persona, o a tot un grup social, que perd el benestar que tenia anteriorment, normalment a conseqüència d’algun esdeveniment calamitós: «quan se separà, quedà totalment afonat», «la guerra afonà el país», «els preus dels cereals s’han afonat».
Es tracta d’una paraula que els valencians hem gastat sempre, almenys fins a on arriba la memòria històrica documentada: ja apareix, per exemple, en el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, que data de finals del segle XIII: «per alcuna cosa o rahó farà afonar o a desfonar». Sovint ens identifica davant dels altres parlants de la comunitat lingüística, que fan servir en els sentits indicats altres mots com enfonsar, esfondrar o ensorrar, si bé tampoc es pot dir que siga un vocable privatiu dels valencians: també s’utilitza en les terres de l’Ebre i, en part també, si més no en alguns sentits, en les Illes Balears.
