[12/06/2018]
L’adjectiu adient s’ha format a partir del participi present del verb adir-se (de manera semblant al procés que han seguit altres paraules com maldient, que deriva de maldir, o obedient, que deriva de obedir, reduït després a obeir). El verb adir-se, per la seua banda, prové del llatí addīcĕre, format amb el prefix ad- i el verb dīcĕre, ‘dir’, on significava ‘dir el mateix’. Dos persones, per tant, s’adiuen quan, després de parlar, dirimixen les seues diferències i arriben a un acord.
El mot adient té un ús marcadament literari. S’usa amb el sentit de ‘adequat, oportú, pertinent’. Les primeres documentacions són de començaments del segle XX. Jesús Ernest Martínez Ferrando, en La botiga dels llibres vells, publicat en 1919, el feia servir d’esta manera: «Moltes vegades es tornaren a dir aquesta emfàtica frase, per tal com la trobaven oportuna i adient en aquella hora solemne».
