[18/09/2017]
El verb acoquinar deriva del francés acoquiner. Ens arribà a través del castellà durant el segle xix. El primer diccionari de la nostra llengua que l’arreplegà va ser el de Pere Labèrnia, publicat en 1803. Amb tot, antigament ja s’usava la paraula coquí, paral·lela a la francesa coquin, a partir de la qual es formà el verb. És possible que coquí, que apareix usat en el segle xvi, ja fóra un gal·licisme. Es tractava, en qualsevol cas, d’un derivat de coquinus, ‘relatiu a la cuina’.
Antigament els ajudants de cuina tenien fama de lladres: en èpoques de fam, a vegades no podien reprimir la temptació de sostraure aliments de les cuines dels nobles per a intentar sobreviure. Estes prevencions contra els coquins contribuí a fer que es mostraren recelosos, i d’esta actitud sorgí el verb acoquinar-se, usat sobretot pronominalment, per a indicar l’actitud pusil·lànime mostrada per algú davant del temor de les reprensions o amenaces d’algú altre.
