[15/11/2022]
Si ahir parlàvem de despedir, per a completar la informació sobre les maneres de dir quan ens n’anem d’algun lloc i volem mostrar-nos cortesos amb els que es queden, també tenim el verb acomiadar, que alguns han considerat durant molt de temps la forma més genuïna —si no l’única— de dir adeu. Este verb s’havia format per derivació de comiat, que, provinent del llatí commeātus, originàriament significava ‘llicència, permís’. S’havia gestat per derivació de commeare, ‘anar i vindre’, i este, al seu torn, de meare, ‘anar, passar’. L’ús d’este verb en la llengua clàssica és escàs. En textos valencians, només apareix escadusserament en el Curial e Güelfa i en La Bíblia parva, de sant Pere Pasqual. Eren més corrents les expressions donar comiat i prendre comiat, que mantenien el sentit de concedir l’autorització a un subordinat perquè abandonara temporalment el lloc a on es trobava. Era un mot plenament integrat en les maneres de dir i obrar pròpies de la vida medieval, fortament jerarquitzada. Este és el sentit amb què l’usava Joanot Martorell en el Tirant lo Blanch, quan escriu que «los cavallers prengueren comiat per tornar al camp».
Però, potser perquè la jerarquia medieval anà diluint-se al llarg del temps o per qualsevol altra raó, esta paraula, com tantes altres de les que s’utilitzaven en l’antiguitat, s’anà perdent de la memòria dels parlants. I no seria fins al segle XX, al caliu de l’estètica noucentista dominant, quan, impel·lits per l’afany de depurar la llengua, es feu l’intent de recuperar acomiadar, si més no per a l’expressió literària. Hi ha, en este sentit, una anècdota entranyable de Joan Coromines que pot servir per a il·lustrar la pugna entre el que es diu i el que es vol que es diga. És una dialèctica pròpia de totes les llengües; però, potser, resulta especialment exacerbada en el nostre cas, a on les qüestions lingüístiques susciten tantes passions. Comenta el savi filòleg català que, cap a l’any 1930, al final de la vida de son pare —l’escriptor i polític Pere Coromines—, ell li revisava els originals que escrivia i, a vegades, «li feia de censor purista»; però son pare —confessa humilment Joan Coromines— quasi sempre li rebutjà la substitució de despedir per acomiadar. No li agradaven les paraules rares. Com a escriptor, i més encara com a polític, mantenia la ferma voluntat que les paraules li serviren per a comunicar-se. Les anècdotes sovint transcendixen la pròpia esfera personal, i poden proporcionar ensenyances molt útils. L’actitud de voler corregir els altres ha sigut, i encara és, ben habitual entre molts valencians i catalans. Amb la millor de les voluntats, molt sovint tendim a corregir el que diuen els nostres paisans. Volem educar-los i fer que parlen bé. Però no sempre són pertinents les nostres correccions, i això fa que, segons com i quan s’esmene la plana a un altre, es córrega el risc que les nostres correccions puguen convertir-se en desagradables impertinències. En llengua, per la seua pròpia naturalesa, tot és mutable, i a voltes l’excés de zel, per molt bondadós que siga el propòsit que ens anime, pot esdevindre fàcilment injustificada censura.
