[31/03/2022]
En temps de restriccions, és natural tendir a acumular els productes que escassegen. Per si de cas… És una reacció comprensible, però no necessàriament lògica. Ni menys encara solidària. Les acumulacions d’un producte escàs generen més restriccions i, alhora, una pujada de preus. És el resultat de la interacció entre l’oferta i la demanda. Així funciona el mercat.
A esta acció actualment li diem acaparar. Encara que no sempre li hem dit així. Este verb apareix arreplegat per primera vegada l’any 1891, concretament en el Novísimo diccionario general valenciano-castellano, de Joaquim Martí Gadea, religiós i filòleg natural de Balones (el Comtat). És una innovació en tota la lexicografia del domini lingüístic. Més encara: en el diccionari de la Real Academia Española este verb no tindria entrada fins a l’edició de 1925. És important remarcar este contrast perquè a voltes no hem sabut valorar com tocava les aportacions dels nostres filòlegs.
Cal apuntar, per una altra banda, que les innovacions lèxiques sempre són relatives. Les paraules van d’una llengua a una altra, i les anem prenent en la mesura que en tenim necessitat. En este cas concret, el verb acaparar ens arribà a través del francés accaparer, que l’havia pres, al seu torn, de l’italià accaparrare, format per derivació de caparra, que s’usava amb el significat de ‘quantitat de diners que s’avançaven al proveïdor per a assegurar-se el compliment d’un contracte’.
