[15/02/2022]
La formació de noves paraules a vegades és el resultat d’un llarg procés. Els camins recorreguts no sempre són fàcils ni rectes. Sovint estan plens d’encontres, desencontres i reencontres. Com en les millors famílies. A partir d’un lexema bàsic (el progenitor més antic conegut), es van afegint nous elements que van aportant matisos semàntics i ampliant la família lèxica amb fills i fillols, i fins i tot amb descendents bastards. La paraula abast pot servir per a il·lustrar este ardu procés. En el seu sentit més elemental, fa referència a la capacitat d’aconseguir alguna cosa: «No deixes les pastilles a l’abast del xiquet, que podria confondre-les amb caramel·lets». En sentit figurat, este substantiu ha passat a usar-se per a al·ludir a les possibilitats d’accedir a una informació o de tindre la suficient capacitat per a comprendre una idea: «les traduccions posen al nostre abast les tradicions culturals d’altres llengües».
Amb estos exemples ja podem estirar del fil etimològic per a intentar reconstruir l’arbre genealògic de la paraula. Abast es formà a partir del verb abastar, que originàriament tenia el significat de ‘proporcionar queviures’; s’havia creat per derivació de bastar, ‘ser suficient’. Esta forma provenia del llatí vulgar bastare, que al seu torn era el resultat evolutiu del grec antic bastádzō, que significava ‘portar un pes’, i després, ‘suportar, resistir, donar de si’. Esta idea de suficiència encara es manté ben viva en l’expressió donar l’abast. Valga com a exemple el següent passatge de la novel·la El mut de la campana, de l’escriptor d’Alginet Josep Lozano: «la comunitat de frares predicadors de València no podíem donar l’abast a les necessitats peremptòries que generava la greu situació de la ciutat».
