Entre les activitats relacionades amb la celebració de l’Escriptor de l’Any 2023, dedicat als Escriptors Valencians de l’Exili, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha publicat el facsímil del poemari Miratge, d’Angelí Castanyer, a cura de Josep Palomero, i una nova edició de l’assaig El País Valencià i els altres ‒Peripècies i avatars d’una ètnia‒, d’Emili Gómez Nadal, a cura de Francesc Pérez Moragón.
Miratge, d’Angelí Castanyer
Miratge és un dels dos únics poemaris que l’exili valencià va publicar a França. Castanyer va publicar, en 1954, en edició d’autor, este poemari, primer i únic exemplar de la col·lecció Quaderns Literaris del Casal Valencià de París, que comprén tretze poemes distribuïts en dos parts, precedides d’una il·lustració de Juli Macián.
Angelí Castanyer fou un dels fundadors, en 1947, de la Casa Regional Valenciana de París, on s’havia establit després de la Segona Guerra Mundial procedent d’Orà, on havia anat a parar amb el seu germà Josep, embarcats en l’Stanbrook.
L’autor homenatjat per l’AVL va formar i dirigir el grup de teatre d’aquella associació parisenca de refugiats i va organitzar homenatges al seu amic de joventut Maximilià Thous Llorens i al pintor vila-realenc Josep Gumbau. Muntava conferències en la sala de les Sociétés Savantes de l’edifici de la Sorbona de la Rue Danton i procurava convéncer amics i coneguts perquè feren xarrades instructives als associats.
En els anys cinquanta i seixanta, Angelí Castanyer va fer bastants conferències, es va ocupar de redactar diversos manifestos ideològics i va col·laborar en diferents mitjans de l’exili, ocupacions que li van impedir dedicar-se amb més constància a l’obra pròpia. Almenys col·laborà en Senyera, Pont blau, Vincle, Foc nou —publicació mensual de la Joventut del Casal de Catalunya de París—, Mirador valencià de la humanitat, i en Nueva República, que dirigí ell mateix.
També va participar esporàdicament en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l’exili. De fet, va resultar premiat en els celebrats a Londres (1947) i a Nova York (1951). I va formar part del consistori dels Jocs Florals que es van celebrar a París en 1965, en l’amfiteatre Richelieu de la Sorbona.
El País Valencià i els altres, d’Emili Gómez Nadal
El País Valencià i els altres és un llibre escrit a l’exili, però no és un llibre d’exiliat. Fou escrit en un ambient de llibertat personal, pensant més en el present i en el futur del seu poble, de la seua ètnia, que no en el passat. A banda dels diaris anotats des de 1944, arran de l’alliberament de París, aquest llibre és la més clara demostració de la fidelitat de l’autor a la seua llengua materna i a lectures i experiències que estaven en el rerefons d’aquestes pàgines. La primera edició va aparéixer a València en 1972, en la segona etapa de l’editorial L’Estel, que dirigia Manuel Sanchis Guarner.
Llegint-lo, moltes persones van descobrir un autor que ignoraven. Per desgràcia, aquell assaig no tingué continuïtat, i l’autor continuà allunyat del país.
Emili Gómez Nadal va nàixer a València el 1907. Era fill de segones núpcies de Doménec Gómez Graneria, vidu, i de Vicenta Nadal Alberola. Era, per tant, germanastre de l’industrial, editor i patrici Nicolau Primitiu Gómez Serrano, fill del primer matrimoni de son pare. Nadal cursà els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de València, a la secció d’Història.
En juny de 1930 fou nomenat professor auxiliar temporal a la Universitat de València, per a un període de quatre anys, els quals serien prorrogats en juny de 1934 per a un altre quadrienni. Participà en la fundació de l’Agrupació Valencianista Republicana i en fou membre del comité polític. Durant aquella etapa, desplegà una intensa activitat política, complementada amb les col·laboracions en Avant, l’òrgan de l’AVR, i, des del primer número, en el setmanari El camí. A més, participà en primer rengle en les negociacions que dugueren a l’acord ortogràfic que es plasmà en les Normes de Castelló en 1932, de les quals fou un dels primers signants.
A Madrid, on vivia el juliol del 1936 quan es produí el colp d’Estat, Nadal s’integrà en els nuclis inicials del Quinto Regimiento, impulsat pel PCE, i des d’allí envià col·laboracions al diari valencià Verdad, controlat per socialistes i comunistes, i col·laborà també en el diari comunista Frente rojo. En agost fou nomenat secretari de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València i, un mes després, membre de la Junta de Cultura, delegat de la Junta de Govern de la Universitat.
A primeries de 1937 fou nomenat secretari de Wenceslao Roces, sotssecretari del Ministeri d’Instrucció Pública. Fou també secretari general de la cèl·lula del PCE en aquell departament governamental. El curs 1937-1938 fou encarregat de l’assignatura Història Contemporània d’Espanya i es feu càrrec de la càtedra d’Història de la Cultura. Mobilitzat el 1938 i destinat a Barcelona, fou nomenat director de la Biblioteca Central Militar. En 1939, vençuda la República, Gómez Nadal passà a França enmig de la gran massa de fugitius. A París, va treballar en el comité de suport als exiliats i també en el Servicio de Emigración de Refugiados Españoles (SERE), així com en altres tasques. Malgrat la distància física, Gómez Nadal es mantingué sempre informat del que passava en el seu país i, a partir dels anys cinquanta, s’apartà de la política del PCE. Nadal va morir a Valença d’Agen (Occitània) el 1993.
