Acadèmics
Saragossà Alba, Abelard
1954, Silla (l’Horta)
Fou elegit acadèmic pel Ple de l’AVL l’11 de març del 2016.
Nomenament: Decret 4/2016, de 15 de juny, del president de la Generalitat (DOCV de 16.06.2016).
Presa de possessió: 5 de juliol del 2016.
Activitat professional, acadèmica, cultural i literària
Llicenciat en Filologia Catalana (Universitat de València, 1983-1986; Universitat de Barcelona, 1986-1988) i doctor en Filologia (UV, 1988-1990); professor en la UV de 1991 a 2019. Ha elaborat un centenar d’investigacions i tretze llibres sobre el valencià i com ensenyar-lo. La seua activitat es pot dividir en cinc camps:
1. Ensenyament del valencià, gramàtica pedagògica i teoria lingüística
Ha estudiat com s’ensenyen els conceptes lingüístics que els docents han d’usar (limitacions i alternativa): els bàsics de la sintaxi, la flexió i la fonètica (també pronom i oració). Una part dels treballs de final de grau que dirigix analitzen manuals d’institut. Els treballs dits deriven de les investigacions sobre els conceptes gramaticals. Eixe camí ha permés elaborar la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003). L’interés per la docència està unit a Taula de Filologia Valenciana (2008), associació que organitza jornades i contribuïx al contingut de la revista anual Aula de Lletres Valencianes (editada, entre 2011 i 2015, per la Institució Alfons el Magnànim; de 2016 a l’actualitat, per la Diputació de Castelló). El número 9 de la revista (2021) està dedicat monogràficament a «L’ús de la teoria lingüística en l’ensenyament mitjà: limitacions de les actuacions habituals, solucions i una proposta d’aplicació».
2. El treball lingüístic dins del compromís social
Estudiant a Ramon Llull, es desprén l’osmosi entre llengua i societat (2008). Eixe fet (que demana al gramàtic compromís social) està en la base dels arguments a favor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, exposats en articles de premsa en l’època inicial de la institució (2001–2005), quan era més qüestionada. El compromís social l’ha portat a elaborar treballs més aïna sociolingüístics («L’ús del valencià: mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari», 2013). També és sociològic l’article que explica per què Antoni Canals (i en general els valencians dels segle XV) anomenaven el valencià com a valencià, per molt que sabien que la seua llengua era la mateixa que la dels balears i la dels catalans (2007). En Reivindicació del valencià (2007, Premi d’Assaig de la Generalitat de 2006), busca una manera de parlar sobre el valencià que, alhora que siga objectiva, també siga assumible per una part amplament majoritària de la societat valenciana. El compromís social també ha originat llibres divulgatius (Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques de Castelló, 1998) i treballs que mostren la vinculació entre ideologies i postures gramaticals («Nacionalismes dominants i deformació de la ciència», 2002). En eixa línia, Un mestre del valencianisme (2018) descriu els components de la ideologia valencianista de Vicent Soler. El valencianisme de Sanchis Guarner (2021) descriu la seua concepció (humanista i solidària), que és aplicable a l’actualitat i atrau cap a la voluntat de dirigir la societat valenciana. En Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (2020) tracta les relacions lingüístiques entre balears, valencians i catalans.
3. Criteris de la normativa lingüística i assimilació social de les normes
Analitzant Fabra i Sanchis, ha delimitat quins són els principis bàsics (Criteris de la normativa, 1997; «El valencià culte a partir de la correspondència entre Sanchis Guarner i Joan Fuster», 2007). Els compromisos ètics dels filòlegs són analitzats en «Ètica i ciència en la normativa lingüística» (2014). El llibre El valencià del futur (2000) estudia quina relació entre el valencià popular i la llengua escrita podria afavorir que els valencians seguim recuperant la consciència de ser poble i la voluntat de dirigir el nostre futur. Eixe treball es completa amb «El valencià modern. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials» (debatut, esmenat i assumit com a base programàtica de l’associació Taula de Filologia Valenciana, 2011), estudi que mostra les limitacions en el model lingüístic dels anys setanta i huitanta, les quals són una de les raons que aconsellaven crear l’Acadèmia (1998). El llibre El valencianisme lingüístic (2018) és una indagació sobre els models lingüístics del segle xx.
4. Anàlisi de normes (estudi de l’evolució i comprensió del present)
La investigació teòrica que s’indica en el punt 1 ha facilitat l’aclariment de problemes (adjectius demostratius; possessius; l’has vista; el nom del Cap i Casal; de 17, 18 i 19; les dualitats com conéixer / conèixer, hi han / hi ha; l’evolució prefereix > preferix…; la grafia de les paraules compostes; la formació i consolidació de l’article neutre entre el segle XIII i 1400).
La investigació teòrica que es mostra en el punt 1 ha facilitat l’aclariment de problemes com ara adjectius demostratius; possessius; l’has vista; el nom del Cap i Casal; dels numerals 17, 18 i 19; les dualitats com conéixer / conèixer i hi han / hi ha; l’evolució prefereix > preferix; etc.
5. Estudi de gramàtics i d’escriptors (valencians, catalans i balears)
Com que, per a comprendre el present, cal estudiar el passat, Saragossà ha reflexionat sobre gramàtics dels segles xix i xx: el mallorquí Joan Josep Amengual, el català Pompeu Fabra, els valencians Josep Nebot, Lluís Fullana, Carles Salvador, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor i Germà Colón. També sobre el model lingüístic d’escriptors: Bernat i Baldoví, escriptor satíric de gran èxit; Jacint Verdaguer, el millor autor català de la Renaixença; Jordi Valor, prolífic novel·liste valencià de la postguerra; i Albert Hauf, historiador mallorquí de la literatura i membre de l’AVL.
