Gascon Pelegrí, Vicent

La conjunció de Mart i Clio, les armes i la ciència històrica, la tradició militar i el secular treball historiogràfic, sense ser infreqüent, tampoc és un fet habitual en la nostra societat actual. A vegades, però –com en les últimes dècades–, ens adonem de la seua fugaç presència, i admirem, amb una lleu incredulitat, el doll de l’activitat investigadora que regalima de militars, com l’almirall Guillem Tato, el coronel Cervera, el capità Aparici o el tinent coronel Gascón Pelegrí, que han escorcollat, enllestit i publicat monografies històriques d’un mèrit i qualitat que no tenim més remei que reconéixer i lloar.

Don Vicent Gascón Pelegrí ha pogut acumular una llarga i densa bibliografia que l’ha fet mereixedor d’ocupar un lloc destacat en la història, no sols del seu poble –la ciutat de Tavernes de la Valldigna–, de la seua comarca i de València capital, sinó també en l’àmbit global de la nostra Comunitat, atés l’ampli espectre geogràfic dels seus treballs monogràfics sobre qüestions bèl·liques.

La Historia de Tabernes de Valldigna, premiada en els Jocs Florals de 1955, és una obra primerenca i ja madura, que va estrényer els llaços afectius entre el militar retornat a València i la ciutat natal sempre enyorada. L’enutjós quefer d’estudiar, transcriure i comentar amb amor i fidelitat els 125 lligalls de la sèrie «Valldigna», conservats en la seu del vell Arxiu del Regne, li valgué un homenatge popular –el 7 d’octubre del 1956– amb motiu del seu nomenament com a fill predilecte, i va preparar amb escreix el posterior nomenament com a croniste oficial (24 gener del 1961). Després hi hagué estudis i llibres de tema comarcal, com el Repertorio bibliográfico de Valldigna i pueblos de la comarca (1968), la segona edició de la Historia de Tabernes de Valldigna (1981) i el voluminós Florones del señorío valldignense (1996).

Militar i escriptor, Don Vicent aconseguí fer perfectament compatible el metòdic compliment de les severes obligacions militars, en la caserna d’enginyers o en la Capitania General, amb l’escrupolosa investigació i crítica històrica, l’assistència a les juntes de Lo Rat Penat, dels Cronistes del Regne i del Centre de Cultura Valenciana i la RACV, i la vigilància personal que exercia sobre les terres i altres propietats de Tavernes. La compartida residència entre la capital i la ciutat natal semblava més bé la materialització de l’inabastable do de la ubiqüitat: conferències, articles en el suplement Valencia (Levante), procés de transformació de les terres d’aiguamolls en increïbles camps de tarongers, edició de noves obres, més càrrecs (director de número del CCV, nomenament d’acadèmic corresponent de la RAE, president de l’associació Amigos de los Castillos, etc.), constructor, periodiste guardonat…, són tasques reiteradament portades a bon terme al llarg de tres dècades (1953-1982).

La disciplina militar, l’autoritat del quarter, va modelar només parcialment el caràcter del capità Gascón. El nostre acadèmic era, en efecte, constant, emprenyador, tossut, incisiu en la consecució del que buscava i pretenia, però era també humà, càlid, amable, ben cordial i extremadament atent i comprensiu. Pugnava per imposar els seus desitjos, els projectes o les propostes que se li acudien, però mai solia fer ús de la seua posició jeràrquica. A una pregunta sobre el grau que havia aconseguit en l’escala militar en el moment de formar part de l’AVL contestava: «Soc coronel, però no utilitze el càrrec».

El desaparegut company va viure, des del centre del terbolí, les passions i lluites que envoltaren el naixement de les normes de l’Acadèmia, però no va ser mai protagoniste de la batalla de la llengua, i la seua participació en la confrontació social va ser des d’un vessant purament cultural. No debades la seua arma, dins de l’estructura militar, era la paraula, ja que pertanyia al cos de telecomunicacions.

La crida dels gestors de l’AVL li arribà tard, a deshora, i també podem dir que no arribà a utilitzar la condició d’acadèmic. No es va escoltar cap paraula amarga al ser rellevat de la presidència de la Secció de Lexicografia en els primers mesos d’actuació, ni va polemitzar mai en la defensa de les seues aferrissades opinions sobre la normativa ortogràfica que havia begut en les doctrines del Pare Lluís Fullana. I és que Don Vicent, jubilat i retirat a la seua terra vallera, havia tornat la mirada a les seues arrels familiars en la marjal i l’Ombria, veient créixer l’arròs i madurar clementines, nàvels i orovals. Refugiat en els últims anys en l’apartament del carrer de Gebalcobra –primitiu onomàstic de la ciutat segons les seues investigacions– en la urbanització costanera, havia anat arraconant el Seat 1500, farcit de trajectes València–Tavernes i viceversa, un grapat de fulls inèdits i caixes contenint exemplars dels seus últims llibres: la segona edició de la Historia de Tabernes, El convent de Sant Doménech, els Florons… Només les atencions sanitàries degudes a la seua muller, el zel que dispensava a l’associació Amigos de los Castillos, l’assistència a diversos actes valencianistes i els sempre intensos vincles familiars el retornaven a València o el portaven fins a la propera Gandia.

En desembre de l’any 2000 moria Teresita, la dona, i per més que la vida semblara aliena en el seu transcórrer, era evident que don Vicent anava debilitant-se, agafant-se com podia a la quotidianitat que l’envoltava, lluitant freturosament per mantindre aquella dualitat compacta i fructífera de les dècades ja reblides, intentant mantindre la dignitat del militar i la perseverança de l’escriptor croniste, mentres s’adonava que el nou quefer anava, lentament, eixamplant-se fins a desbordar-lo.