Casanova Herrero, Emili

Emili Casanova Herrero va estudiar en les universitats de València i Navarra, on es va llicenciar el 1978. Doctor en Filologia i catedràtic de la Universitat de València. Va presentar la seua memòria de llicenciatura en la Universitat de Navarra l’any 1979 sobre «El parlar d’Agullent», dirigida pel professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona, amb la qual va guanyar el premi extraordinari de llicenciatura. Becari d’investigació del Ministeri d’Educació i Ciència, va obtindre el grau de doctor el 1981, en Filologia Hispànica, en la Universitat de València, amb una tesi sobre el lèxic d’Antoni Canals, dirigida pel professor Manuel Sanchis Guarner, amb la qual obtingué el premi extraordinari de doctorat.

Ha sigut professor ajudant de la Universitat de Navarra (1978-1980), ajudant de la de València (1980-1981), encarregat de curs (1981-1984) i titular des del curs 1984-1985 fins al 2004. Ha sigut també professor de valencià periodístic de Ciències de la Informació del CEU San Pablo de València des del curs 1986-1987 fins al 1999-2000. Des del segon semestre del curs 2001-2002, és consultor de Gramàtica Històrica Catalana II i/o Dialectologia Catalana de la Universitat Oberta de Catalunya.

Ha impartit distintes matèries com són Dialectologia Valenciana, Gramàtica Històrica Catalana, Onomàstica, Història del Lèxic i Lexicografia, Llengua Occitana, Comentari Filològic de Textos, Llengua Catalana Comparada i Valencià dels Mitjans de Comunicació.

Professor d’una gran part dels filòlegs valencians, ha aconseguit 4 trams d’investigació del Ministeri d’Educació i Ciència (fins al 2002). És premi Faraudo de Saint Germain, l’any 1989, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ha dirigit 12 tesis doctorals.

Les seues publicacions es poden agrupar en diversos temes:

a. Onomàstica, tant toponímia com antroponímia: destaquen els estudis sobre els llinatges valencians a través de la història, els gentilicis i les monografies toponímiques sobre diversos noms.

b. Gramàtica històrica: destaquen els estudis destinats a explicar la formació de les particularitats del valencià, com la combinació dels pronoms de tercera persona o la conjunció final per a què.

c. Lèxic històric, en especial els dedicats a autors com Antoni Canals, Martorell o Corella, i lèxic actual, dedicat a escriptors com Valor, Estellés o Joan Francesc Mira, i lexicògrafs com Ferrer Pastor i Fabra.

d. Dialectologia sincrònica, especialment centrada en les comarques centrals del País Valencià.

e. La llengua i el model lingüístic dels mitjans de comunicació.

f. Edicions de texts de diverses èpoques, com les Memòries d’un capellà del segle XVIII o Espill de consciència (segle XIV).

g. L’obra de Joan Coromines, tant la lèxica com l’onomàstica.

h. La llengua de la Decadència.

i. La interferència entre el valencià i el castellà.