franja
[29/05/2020]
La paraula franja prové probablement del francés frange, almenys en alguns sentits (com l’heràldic, que fa referència a la ‘divisió de l'escut d'armes amb dos diagonals partides pel mig’). El francés l’havia pres del llatí vulgar frimbia, resultat d’una metàtesi del llatí clàssic fimbria, que s’usava per a referir-se a les vores d’un vestit. Amb eixe mateix significat els clàssics valencians també usaven fímbria. Sant Vicent Ferrer explicava en un dels seus sermons que les fímbries eren «vetes que portaven ells [referint-se als fariseus] e los juheus» en les seues túniques.
Tot i això, hi ha indicis que fan pensar que el mot franja també ens arribà per via hereditària. Joanot Martorell escrivia en 1490 en la seua famosa novel·la de cavalleries que «ixqué vestit aquell dia Tirant ab un gesaran de malla e les mànegues de franja de or». Reforçant esta hipòtesi, tenim també l’ús de franja (o el seu diminutiu frangeta), habitual en valencià, per a referir-se al ‘floc de cabells de la part davantera del cap que es pentinen cap avant deixant-los caure sobre el front’ (dit flequillo en castellà), accepció desconeguda tant en castellà com en francés, però documentada en llatí.