«Mon pare no té nas, ma mare és xata, i un germanet que tinc el nas li falta.» Això diu la lletra d’una cançó popular valenciana molt coneguda. No sabem si al·ludix a un fet més o menys real —una família de xatos— o si es tracta d’un simple joc de paraules entrellaçades amb una melodia bàsica que servia d’entreteniment als xiquets. Les diversions d’altres temps eren molt rudimentàries. No sabem el leitmotiv de la cançó ni en coneixem tampoc la cronologia. Els cants populars s’han transmés de generació en generació sobretot per via oral, i els seus orígens han quedat molt desdibuixats. Però, tot i desconéixer estos i altres aspectes de la cançó que ens permetrien aproximar-nos amb més rigor a l’estudi de la paraula xato, sí que tenim constància que esta paraula era usada entre els valencians des de ben antic. Ja apareix documentada en un poema anònim titulat La Xàvega dels notaris de la ciutat de València de 1604, en què es fa un repàs càustic de tots els notaris que exercien esta digna i lucrativa professió a començaments del segle XVII en la ciutat de València. Amb evident intenció crítica, s’hi apunta que, «Entre estos viu / lo ardit Borràs, / tan chato el nas, / quant ell, verbós / no és enfadós, / pesat, ni fals». És ben segur que, pel caràcter popular del llenguatge que es fa servir en el text d’este poema, en contrast precisament amb la pompositat habitual del llenguatge notarial, l’ús de la paraula xato ja devia estar ben arrelada entre els valencians.
Però, sense importar massa l’antiguitat documental de la paraula xato, les reticències respecte a la seua genuïnitat s’han mantingut fins a temps recents. La o àtona de final de paraula ha suscitat molts recels en determinats cercles filològics, i molt especialment entre els noucentistes, que, amb el voluntariós propòsit de dignificar la llengua, han modelat en gran part la normativa de la nostra llengua. Pompeu Fabra, de fet, com a representant eximi d’este moviment cultural, no incorporà la paraula xato en el cos del seu Diccionari general de la llengua catalana, publicat en 1932, i no per oblit, ja que estava en tots els diccionaris precedents. La inclogué posteriorment en el suplement, bé perquè s’ho repensà o perquè algun col·laborador li ho suggerí amb raons que considerà convincents. I així és com s’ha mantingut, amb este marxamo de paraula infiltrada, en una gran part de la lexicografia posterior. El mateix Alcover-Moll, tan obert normalment a la inclusió de variants populars i dialectals, qualificava el mot xato com a «castellanisme» en el Diccionari català-valencià-balear; i fins i tot Joan Coromines, que ha reivindicat la genuïnitat de moltes paraules acabades en o àtona, en el cas de xato expressava les seues reticències afirmant que són «preferibles els sinònims […] aplatat, camús, rom». Certament, estes formes tenen més tradició entre els escriptors clàssics; però també és indubtable que ja feia temps que havien perdut vitalitat entre els parlants aplicades a algú que té el nas curt i aplanat. Actualment ja no es pot sentir una altra cosa més que xato. I, al marge de les preferències personals de cada u, val a dir que el mot xato sembla del tot insubstituïble en estos moments, almenys si mantenim el saludable propòsit de voler que els nostres interlocutors ens entenguen quan parlem.
L’estudi de l’etimologia de xato ens deixa entreveure un recorregut tortuós. Prové del llatí plattus, ‘plat’, i este, al seu torn, derivava del grec platýs, on tenia el significat de ‘ample, pla’. Però als valencians este mot no ens vingué directament del llatí, sinó que ens degué arribar a través del castellà, si bé tampoc s’havia gestat en esta llengua. En castellà es documenta en el segle XVII. Francisco de Quevedo, amb la seua agudesa lacerant, el fa servir en un poema dedicat a Pedro Mïago, de qui diu, per a abaixar-li els fums, que «El ser chato no es pecado, / déjenle con su miseria: / que es mucho que, sin narices, / tan sonado español sea». Però no sols la datació tan tardana descarta que siga d’origen castellà. La fonètica de la paraula és encara més rellevant per a confirmar que l’origen de la paraula xato no és el castellà. El grup llatí pl-, present en l’ètim plattus, ha donat ll en castellà, tal com es pot constatar, per exemple, en paraules com plŏvĕre o plorare, que en la seua evolució patrimonial han donat en esta llengua llover i llorar, respectivament. És molt probable que la paraula xato provinga del sistema lingüístic galaicoportugués, on el grup consonàntic pl- sí que s’ha transformat comunament en el fonema palatal sord, africat en gallec [ʧ] (com la x de xiquet) i fricatiu en portugués [ʃ] (com la x de caixa).
L’ampliació del camp semàntic de xato ja és un revoltim on s’encreuen les diverses llengües peninsulars. El fet que l’apèndix nasal dels xiquets menuts acostume a ser poc prominent ha propiciat que la paraula xato haja esdevingut un apel·latiu carinyós. «¡Vine ací, flor bonica, reina de la casa! ¡Xata!», escriu Vicent Andrés Estellés en un dels seus poemes.
Per una altra banda, l’ús de xato per a referir-se a un got de vi s’explica perquè els gots en què se servia vi en les tavernes eren més xicotets que els d’aigua. Igual que als de cervesa se’ls diu canyes perquè eren allargats. Tot per raons comercials. Per a adaptar el continent al contingut, i anomenar-lo amb una denominació singular i privativa.
Siga com siga, i provinga d’on provinga, la paraula xato ja és ben nostra. D’alguns inclús forma part de la seua identitat personal. Així que no li peguem més voltes, i sobretot no pensem que dir-ne camús en compte de xato, per a referir-nos a les persones amb el nas poc prominent, ens farà que parlem millor el valencià. Si de cas farà que el nostre parlar siga menys intel·ligible.
