Ja hem passat les festes de Nadal. Però, ara que encara en tenim fresc el record, pot ser útil evocar la paraula visc. Així podrem desentranyar-ne més fàcilment el significat, identificant de què parlem quan al·ludim a este monosíl·lab de quatre lletres, i potser també, de pas, reviure alguns records entranyables. Perquè la vida, al cap i a la fi, està feta de records que emmagatzemem en la memòria i d’il·lusions que, basant-nos en eixos records, projectem sobre un futur incert. I entremig, el present. La paraula visc és la primera persona del present d’indicatiu del verb viure: la seua simple enunciació ens referma en el nostre trànsit vital. Sabem que existim. Però, a més, esta paraula designa també una planta molt vistosa que cada vegada és més habitual usar en Nadal amb valor ornamental. Esta festa —convé recordar-ho per a encaixar les nostres vivències individuals en la memòria col·lectiva— representa alhora l’ocàs d’un any i el naixement de la vida. Els cristians commemoren el naixement de Jesús, però abans els antics romans celebraven en eixa mateixa data el Naixement del Sol Invicte: el dia en què el sol començava a recuperar la seua esplendor.
Per això, res millor que la paraula visc per a començar l’any i compendiar esta dualitat de vida i mort. L’ús del visc en les nostres festes nadalenques és una tradició importada de les cultures nòrdiques. Els druides —sacerdots de l’antiga cultura celta— consideraven el visc una planta màgica. Es creia que posseïa unes propietats que proporcionaven energia i vitalitat. Estes propietats eren també la porta que obria la flama de l’amor. I encara es manté ben viva en la tradició popular d’alguns països que, quan dos persones passen per baix d’una rama de visc, han de donar-se un bes. Ajuntar els llavis —ni que siga en un simple i càndid bes— és un gest que servix per a segellar els vincles afectius entre les persones.
I és que el visc unix. Unix molt! És una planta de fulles suculentes i carnoses, d’un verd lluent, amb unes diminutes flors de color groguenc que, agrupades en denses inflorescències, atrauen els tords. Estos pardals es mengen el seu fruit, una baia menuda, blanquinosa, amb un sabor molt dolç i una textura enormement apegalosa. Però res no es deté, i tot el que entra ix. I, a través de les seues deposicions, els tords enganxen les llavors de la planta en els arbres en què es paren, fent que germinen en el mateix tronc o en les branques. Les seues arrels penetren en la fusta dels l’arbres i n’extrauen els nutrients necessaris per a créixer.
Els cicles de vida són complexos. Cada ser viu desenvolupa les seues pròpies estratègies de supervivència, i sovint a costa d’altres sers vius. Les persones tendim a embolcallar el nostre afany de supervivència amb sentiments amorosos. Però en la naturalesa salvatge la vida i la mort s’entrellacen en una pugna tenaç. El visc s’alimenta de l’arbre en què creix; però el seu creixement va restant-li vitalitat, i a vegades arriba inclús a corsecar-lo.
Tots els actors participen activament en esta batalla per la vida. I ja ho sabien, això, ben bé els nostres antecessors. Hi ha una locució llatina que posa de manifest esta relació, plena de paradoxes, entre la vida i la mort: «Turdus ipse sibi malum cacat», és a dir, ‘el tord caga el seu propi mal’. El pardal que actua de transmissor de les llavors d’esta planta, i per tant fa possible la seua expansió vital, al final queda atrapat per les seues excrescències. De la mateixa polpa del fruit s’extrau una substància molt apegalosa, anomenada també visc, que els caçadors han utilitzat per a capturar els pardals. En les nostres terres esta tècnica de caça —actualment prohibida— es coneix com a parany: els pardalets es paren sobre les branquetes untades amb visc, atretes pel dolç aroma que desprén esta substància, i hi queden fatalment enganxats.
La mateixa etimologia de les paraules és el reflex d’esta dualitat de perspectives. Si visc prové del llatí viscum, que significa ‘força, vitalitat’, la paraula castellana amb què es designa esta mateixa planta, muérdago, ens ha vingut —o això apunten, almenys, alguns etimòlegs— del llatí mors folicum, ‘fulla de la mort’, per l’alta toxicitat de les fulles d’esta planta; també hi ha qui opina que prové de mordiscus, ‘mossegada’, per la relació parasitària que manté amb altres plantes. Siga com siga, tampoc importa massa. La vida i la mort es fonen en un voluptuós i fatídic abraç. I d’esta fusió, sorprenentment, a vegades emergix la vida. Actualment s’estan aplicant experimentalment teràpies contra determinats tipus de càncer amb extractes de visc. Un raig d’esperança en este any que acabem de començar amb tantes tenebroses inquietuds.
