Hi ha vocables de rància nissaga que, en un moment determinat —i sovint sense saber exactament per què—, han passat a ser considerats vulgarismes de baixa estofa, impropis d’una expressió refinada. La història del lèxic —com la de les mateixes persones— és extremadament voluble, plena de daltabaixos i cisellada amb colps de fortuna i infortuni. Respon a modes, gustos literaris i, sobretot, a idees preconcebudes sobre si tal o tal paraula és millor o pitjor, o si és més bonica o més lletja, o altres consideracions igualment fútils. Les valoracions estètiques de les paraules —que no deixen d’estar impregnades de connotacions ideològiques— són pous insondables aliens al cabal de coneixements filològics.
El cas de l’indefinit ningun és especialment paradigmàtic en relació amb estos processos de variació lingüística. En la tradició literària dels nostres clàssics este adjectiu apareix documentat profusament. En el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, per posar-ne un exemple significatiu, ja s’apuntava que, per orde del senyor bisbe, «nenguna persona no gosàs vendre caneles de cera en la ecclésia de Nostra Dona Sancta Maria ne en les altres ecclésies de la ciutat». Això era l’any 1296. La variant nenguna que apareix ressenyada en el text citat, forma femenina de nengun, és molt habitual en valencià antic. S’havia creat directament a partir de la fusió de les formes llatines nec unus, ‘ni un’, i, posteriorment —seguint la mateixa evolució que operà en la conjunció copulativa ni—, es transformà en ningun.
Pot resultar útil en este punt, per a il·lustrar la variabilitat de les connotacions associades a certes paraules al llarg del temps, fer constar que la forma nengun alternava habitualment en l’època clàssica amb la variant dengun, que encara hui es pot sentir en algunes comarques valencianes. Ara, segurament, molts s’afanyarien a qualificar esta variant com a extremadament vulgar, impròpia de registres formals, aplicant els esquemes de valoració habituals dels exàmens de coneixements de valencià; però mossén Joan Roís de Corella, fill primogènit d’una família de la noblesa valenciana, no devia ser del mateix parer quan utilitzà esta forma en la seua obra Lo Cartoxà: «lo verdader cristià per dengun perill no deu callar». En llengua, estes alteracions són del tot normals. Algunes triomfen i altres decauen en el curs del temps. Però, en qualsevol cas, cal tindre present que responen a causes totalment comprensibles en la lògica lingüística amb què funcionen els parlants. El canvi de n per d (que donà lloc a la forma dengun a partir de nengun) es produí per a evitar la incòmoda repetició d’un so nasal a principi i a final de paraula.
Este fenomen rep en la terminologia lingüística el nom de dissimilació, i és habitual en totes les llengües. Es produí, per exemple, en el canvi de r per l en la paraula pelegrí, procedent del llatí peregrinus. En castellà també es feu esta mateixa alteració quan es canvià paper per papel, procedent del llatí papӯrus; i en anglés passà exactament igual en la paraula marble, presa del francés antic marbre, procedent, igual que el nostre marbre, del llatí marmor.
Dit això, cal remarcar ara que fins i tot la variant canònica ningun —com a expressió extrema del paroxisme corrector que ens estenalla— és considerada per alguns, incomprensiblement, un vulgarisme inacceptable. No sols és una forma clàssica, com ja hem apuntat més amunt, i ben viva en moltes comarques valencianes, sinó que està plenament acceptada en tots els diccionaris de la nostra llengua. El fet que es parega més o menys a la forma castellana ninguno no la convertix en un presumpte castellanisme. És la forma adjectiva del pronom ningú. De la mateixa manera que algun és l’adjectiu correlatiu del pronom algú. I, si es pot dir «alguna persona», també es pot dir, ben lícitament, «ninguna persona». Evidentment, també es pot dir amb el mateix valor «cap persona». Però ni l’una és millor que l’altra ni l’altra millor que l’una. De la mateixa manera que tampoc és millor algun que qualque, forma clàssica que encara mantenen viva els mallorquins. Cada variant, en tot cas, és la millor allà a on es diu, si això facilita la comunicació entre els parlants. Eixa és la funció principal del llenguatge. La resta, pamplines. O millor dit: prejuís filològics (o ideològics) que no haurien de traslladar-se en ningun cas a les valoracions de coneixements del valencià.
