Hi ha paraules que tenen un significat sobradament conegut. Eixe és molt possiblement el cas de la mostassa, que encapçala este article. Inclús els més jóvens —o potser ells més que ningú— saben perfectament què és la mostassa:
—Sí, clar! La mostassa és eixa salsa groga que es posa en les hamburgueses o en les salsitxes de frànkfurt, no?
Efectivament, a això se li diu mostassa. I està ben dit. Però, en puritat, això és més prompte salsa de mostassa. La mostassa, en sentit estricte, és només un dels ingredients d’esta salsa: concretament, les llavors d’una planta, també anomenada mostassa (i que en la nomenclatura científica rep el nom de Sinapis alba). Però, a més d’estes llavors, la salsa porta també oli, vinagre i sal, i, segons com —perquè, en qüestions gastronòmiques, és difícil que hi haja una única forma de fer les coses—, alguns cuiners li afigen també mantega i orenga per a donar-li un sabor peculiar. Encara que tot això, als efectes d’este escrit, tampoc importa massa. El que ens interessa és la paraula en si, les formes de referir-s’hi i, sobretot, l’ús social que se n’ha fet al llarg del temps.
En este sentit, cal apuntar, d’entrada, una dada una miqueta sorprenent. La mostassa és una espècia que es coneix des de ben antic. Hi ha molts testimonis que així ho acrediten. En les traduccions de la Bíblia, per exemple, apareix usada en molts passatges, encara que pràcticament sempre, això sí, amb un significat figurat, o si més no per a utilitzar-la com a recurs metafòric. En l’evangeli de Sant Mateu, per exemple, concretament en els versicles 31-33 del capítol 13, hi ha justament la «Paràbola del gra de mostassa», que il·lustra perfectament el sentit amb què se solia usar: «Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més menuda de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre». El missatge és transparent. En la paremiologia valenciana ara en diríem una cosa així com «cada u cull lo que sembra»; o, si es vol, de manera encara més planera: «tal faràs, tal trobaràs».
La llavor de la mostassa, per cert, no arriba ni a un mil·límetre; l’arbre, en canvi, pot aplegar fins als quatre metres d’alçària. La història de la paraula també està plena de contrastos. I una d’estes paradoxals contradiccions és que la primera ocurrència que tenim documentada en valencià de la paraula mostassa, escrita així —amb el dígraf esse doble—, és concretament de 1933. No fa ni un segle. Apareix en un text de gran importància simbòlica per a nosaltres: les anomenades Normes de Castelló. I no deixa de ser curiós que en el document mecanoscrit originari d’estes Normes, subscrit per una bona colla d’intel·lectuals valencianistes el 21 de desembre de 1932, titulat literalment «Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana», i concretament en la base 24, que regula l’ús de la lletra s i del dígraf ss, apareix escrita com a «mostrassa». És fàcil que siga una simple errata mecanogràfica. Però tampoc és descartable que, precisament per ser una forma poc habitual en aquell moment, l’error es deguera en part a la influència subreptícia del francés, amb una r desplaçada per metàtesi a la síl·laba anterior, i que, combinada amb el sufix -assa, per influència del castellà mostaza, haguera donat lloc a la forma híbrida mostrassa. En francés actualment es diu moutarde, és cert; però antigament es deia moustarde.
En qualsevol cas, i siga quina siga la causa de la discrepància, a partir d’esta forma és fàcil enllaçar amb l’ètim llatí, que ens permetrà comprendre més fàcilment el significat que tenia originàriament esta paraula, perquè mostassa prové de la fusió de les paraules que conformen l’expressió mustum ardens, o siga, ‘most ardent’. Tot té una explicació. I és que els antics romans tenien el costum d’afegir uns granets de mostassa al suc de raïm per a fer-lo una miqueta picant. Sant Vicent Ferrer confirma esta pràctica en un sermó de Quaresma: «la mostalla ha açò, que, trencat lo gra, cou». I, al mateix temps, este breu fragment ens mostra també la variant més habitual en valencià durant l’Edat Mitjana. La forma mostalla provenia del llatí vulgar mustalia, que era el plural neutre (aglutinador de diversos granets) de mustalis, derivat de mustum. A vegades esta forma també apareix grafiada mostaya, variant que, per una altra banda, posa de manifest que les llavors del ieisme ja estaven sembrades i començaven a germinar en una bona part del nostre territori.
Però, en realitat, este ús de la forma llatina mostalia no deixa de ser, fins i tot per als antics romans, un ús figurat. Com la mateixa paràbola dels evangelis; o com l’ús que se’n fa actualment per a referir-se a la salsa. En llatí clàssic, la planta i la seua llavor eren conegudes amb el nom de sināpi (forma que s’ha mantingut en la seua denominació taxonòmica), i d’este nom llatí ens ve la paraula sinapisme, usada per a referir-se a un cataplasma fet amb farina de mostassa que, en la medicina tradicional, s’utilitzava per a alleujar les inflamacions pulmonars.
La filologia no és sols amor a les paraules. Resseguint el seu rastre podem trobar explicacions a moltes coses. En este cas concret, la història de la paraula mostassa ens permet descobrir alguns dels nostres hàbits culinaris, així com certs remeis casolans per a combatre algunes afeccions. Però també ens permet apreciar les nostres figures retòriques (a través de paràboles predicades una vegada i una altra des de les trones eclesiàstiques) i fins i tot ajudar-nos a comprendre els nostres (presumptes) defectes de dicció. I tot a partir d’un insignificant granet que tot just té un mil·límetre de grandària.
