El present és un instant fugaç, circumscrit a la realitat que percebem en un moment donat, com quan diem, per exemple, «plou». Amb eixa simple paraula volem dir que plou ara, en el precís moment que ho enunciem. El passat, en canvi, és una imatge retinguda en la nostra memòria d’alguna cosa que ja ha succeït, siga recentment, com en «este matí ha plogut», o siga d’un temps més llunyà, com quan diem que «el mes passat plogué molt». Però el temps difumina els nostres records, i a vegades inclús els distorsiona. La ment és extremadament enganyosa. Segons com, tendim a justificar els nostres actes, alleujant les nostres penes, o a turmentar-nos indegudament amb dubtoses culpes. O bé esborrem de soca-rel els nostres records, com si una part de la nostra vida no haguera existit. I el futur, ai!, és un pla temporal imaginari en què projectem els nostres desitjos o els nostres temors. Però, al remat, no són més que simples especulacions. El futur no existix més que en la nostra ment. Per molt vius que siguen els desitjos en la nostra imaginació, no sabem si arribaran mai a materialitzar-se.
Però, tot i la incertesa del futur, o precisament per això, pràcticament totes les civilitzacions han procurat escrutar eixe temps que està per vindre a partir de les observacions del nostre entorn i projectar-les al que se suposa que vindrà. El que ha ocorregut en el passat condiciona el nostre pensament respecte al que creiem que tindrà lloc en l’esdevenidor. La llum del dia precedix la foscor de la nit, i la calor estival va seguida del fred hivernal… El món que ens envolta és, si més no aparentment, una successió repetida de fets. Però cada dia sempre és diferent de l’anterior, i la nostra vida, en contrast amb eixa aparent circularitat, és lineal. Naixem, vivim i morim. I eixe futur, el nostre futur vital, és sempre incert.
L’etimologia de la paraula futur ens ajuda a comprendre el concepte que inclou. Prové del llatí futūrus, que significava exactament ‘el que ha de ser’. Era el participi de futur del verb esse, ‘ser’. I és que en llatí, a diferència de les llengües neollatines, els verbs tenien diversos participis que es projectaven en plans temporals diferents. Així, per partir d’un exemple concret, que pot fer que l’explicació resulte més intel·ligible, el participi de passat del verb amare era amatus (que ha donat lloc al nostre amat), usat per a referir-se a ‘aquell que ha sigut amat’; el participi de present d’este mateix verb era amans, amantis (l’origen del nostre amant), i servia per a designar ‘aquell que s’ama’ en l’actualitat; i, finalment, amaturus era el participi de futur, que s’usava per a referir-se a ‘aquell que es vol amar en un temps que està per vindre’. Al cap i a la fi, un desig, una intenció. Esta terminació llatina amb què s’al·ludia al futur encara la mantenim en alguna paraula com ventura, ‘allò que està pendent de vindre’, o el llatinisme cru nasciturus, ‘el que ha de nàixer’.
La paraula futur, amb tot, no començà a utilitzar-se en la nostra llengua fins a 1429, concretament en la traducció que feu Andreu Febrer de la Divina comèdia, la famosa obra de l’escriptor italià Dante Alighieri: «Del futur serà clusa la porta», escriu referint-se als condemnats a l’infern. Ells —els condemnats per haver comés en vida pecats de luxúria, de gola, d’avarícia, d’ira i peresa, d’heretgia, de violència, de frau o de traïció—, segons Dante, no tenien futur. Però el temps verbal que actualment, en la nomenclatura gramatical vigent, anomenem futur ja era del tot habitual en les nostres lletres. La necessitat de projectar les pròpies ànsies a l’esdevenidor ja existien. I no sols això: el futur també s’utilitzava per a fer conjectures, tal com es desprén d’este passatge del Tirant lo Blanch, la famosa novel·la de Joanot Martorell: «lo conestable haurà fet més mal que no·s pensava». Eixe «haurà fet» no era sinó l’expressió d’un temor, que s’explicita a continuació: «que no haja morta a vostra cara neboda».
És cert que amb este mateix sentit també s’utilitzava la perífrasi «deure + infinitiu». En el mateix Tirant, de fet, també apareix documentada esta altra fórmula lingüística: «yo crech que ell deu ésser home de sanctíssima vida», diu la comtessa a les seues donzelles, referint-se a l’ermità que el rei d’Anglaterra havia acollit en el seu palau.
La sinonímia lèxica i la diversitat de solucions sintàctiques per a expressar una mateixa idea són normals en totes les llengües. Ningú s’hauria d’estranyar, per tant, que, atenent esta tradició secular forjada per un ús continuat dels parlants, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua haja acceptat, i no ara, sinó en un passat que ja percebem com llunyà, en 2006 exactament, quan es publicà la Gramàtica normativa valenciana, este valor del temps de futur: «El futur també pot usar-se […] per a designar […] situacions presents de les quals no es té una certesa absoluta», que il·lustra amb els exemples següents: «La frontera de sa casa tindrà més de sis metres d’amplària» i «No les molesteu, que ja estaran dormint».
El que sí que resulta estrany és que encara hi haja qui condemne i esmene este ús del futur, tan habitual entre els valencians des de fa tant de temps. Però ja és hora que acabem de soterrar estes injustificades proscripcions. Potser podem rescatar del cercle infernal alguns dels pecadors que Dante imaginà en l’infern en la seua Divina comèdia i, en el seu lloc, col·locar durant un temps alguns presumptes predicadors que mortifiquen els parlants amb injustes condemnes lingüístiques. Eixa és la nostra humana tragèdia. Però no sabem què ens depararà el futur. Perquè el futur, diguen el que diguen uns o altres, sempre és incert.
