Potser és innecessari explicar el significat de la paraula fang. Massa bé que ho sabem, els valencians, què és el fang. Per a nosaltres és quasi una senya d’identitat. Les riuades i avingudes produïdes per les pluges torrencials que reiteradament hem patit al llarg del temps han conformat una gran part del nostre paisatge. Molt sovint, per això, tendim a associar el fang amb els desastres; però no és necessàriament així. És cert que la superfície de moltes de les nostres terres, com a conseqüència del fang, han adquirit un aspecte aterridor; però també és veritat que, amb esforç i dedicació, hem sigut capaços de transformar un paisatge desolador en fèrtils terres de cultiu. I és que el fang no és només una barreja de terra i aigua. Conté també múltiples partícules microscòpiques de matèria orgànica que, arrancades de la terra i arrossegades per l’aigua, constituïx un poderós germen de vida.
I més, molt més: amb fang hem fet recipients per a cuinar els aliments i ajudar-nos a conservar-los; amb fang hem unit les pedres per a construir cases, erigir ponts o alçar marges i murs… Les nostres barraques tradicionals, típiques de l’entorn de l’Albufera, també estan fetes amb fang; amb canyes i fang per a ser més exactes, tal com evocà l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez en el títol d’una de les seues novel·les més reconegudes, on descriu la realitat social de principis del segle XX a través de les peripècies d’una família de pescadors reconvertits en arrossers, enfangats en la tasca titànica d’omplir de terra la marjal per a transformar-la en terra de cultiu.
L’etimologia de les paraules sempre ens aporta llum per a resseguir el camí que han recorregut abans d’arribar a les nostres boques. La història de cada paraula és també, a través de la suma d’instantànies fixades per l’ús que n’han fet els parlants, el reflex de les nostres relacions socials. En el cas de la paraula fang, la primera referència documentada que en tenim data de l’any 1280 (això sí, amb la grafia fanch, pròpia de l’època); apareix concretament en un apunt del Llibre de la Cort del Justícia de València, on es deixa constància que Jacme Cebrià agarrà dels cabells «a na Maria, muler d’en P(ere) Gaschó, qui jahia en terra en el fanch». Un episodi de violència, un entre tants, dels que jalonen la nostra història col·lectiva. Però el fang afig encara un major dramatisme a la situació descrita. Ressalta la brutícia de l’escenari dels fets, i és justament eixa brutícia la que ha fet que paraula fang també haja passat a usar-se des de ben antic per a al·ludir a comportaments deshonestos, a actuacions que atempten contra la legalitat, contra l’ètica o, si més no, contra la moral imperant en cada època. És per esta associació d’idees que el mot fang ja apareix usat amb este sentit en un sermó de sant Vicent Ferrer, datat en 1410, en què insta els seus feligresos a guardar-se «del fanch de la luxúria». Ja se sap que el sexe descontrolat era, i continua sent, pecat —pecat capital, per a ser més exactes—: un terreny fangós, objecte de múltiples reprovacions des de la perspectiva moral judeocristiana.
La paraula fang ens havia arribat del germànic fani, llengua on en primera instància sembla que s’usava per a referir-se als embassaments d’aigua estancada, i després, per associació metonímica, passà a usar-se per a referir-se al llot que s’hi forma. A nosaltres, molt possiblement, ens vingué per via de l’occità antic fanh, des d’on s’estengué també al francés fange i a l’italià fango. Esta última forma també arribà al castellà però prou més tard, en el segle XVI, molt probablement a partir de la nostra llengua, tal com es fa constar en el mateix Diccionario de la lengua española de la RAE, i adoptà, a través d’un procés d’especialització semàntica, un sentit lleugerament diferent del que nosaltres donem a fang. El fango castellà es correspon més prompte al significat que nosaltres donem a l’arabisme tarquim, mentre que el nostre fang es correspon a la veu preromana castellana barro. En teoria de la traducció es parla de falsos amics per a evitar les confusions produïdes per les similituds formals de paraules de dos llengües que tenen un mateix origen i han adquirit significats diferents. Cal tindre-ho present.
Com també convé tindre ben present la locució «fogir del fang i pegar en lo tarquim», arreplegada pel lexicògraf i advocat Josep Escrig, natural de Llíria, amb què es vol indicar que, fent algú alguna cosa per a esquivar certs problemes, se’n crea uns altres de més grans. El diccionari d’Escrig està publicat en 1851, però les seues paraules mantenen encara una plena vigència. No sols són paraules. Són lliçons morals creades espontàniament pel poble pla.
