Hi ha paraules que, per motius diversos, tenen una especial força per a captar l’atenció dels oients (o dels lectors, en el cas de textos escrits). L’adjectiu empindongat és una d’elles. Quan algú la utilitza, no sol passar desapercebuda. Potser és per la seua sonoritat: em-pin-don-gat. Quatre síl·labes encadenades amb una terminació rotunda. O potser és perquè, no sent actualment un mot d’ús comú —almenys entre certs grups d’edat—, brilla amb llum pròpia sobre les altres paraules més anodines del context. Però també crida l’atenció pel seu significat, en tant que deixa entreveure una càrrega crítica contra algú, i les crítiques, val a dir-ho, desperten en general una curiositat no exempta de morbo.
Segons el Diccionari Normatiu Valencià, este adjectiu s’utilitza per a referir-se a algú que va «molt mudat, excessivament arreglat o adornat». Però, a més d’això, en algunes comarques valencianes també s’usa aplicat a certes parts de l’anatomia humana, com els pits o el cul, volent indicar que presenten una inclinació ascendent que desafia les lleis de la naturalesa. Tampoc importa massa si eixa inclinació és natural o és el resultat de l’aplicació de certs artificis. L’única cosa que realment ens interessa ressaltar és la seua condició de mot llampant.
Siga pel motiu que siga, esta paraula té, a més, una forta càrrega identitària. Els que la diuen espontàniament la perceben com una paraula ben nostra. I, en gran part, és així. Tant en la resta del domini lingüístic com en les llengües veïnes és una paraula desconeguda. O quasi. Tenim constància que en alguns pobles de la Canal de Navarrés s’utilitza empindongado. Molt probablement és fruit de la influència del valencià en aquella zona. O bé és al contrari, i va i resulta que és una paraula d’origen castellà adaptada al valencià. Els pobles de frontera mantenen una forta interrelació, i això dona lloc a moltes interferències lingüístiques, però en ocasions no resulta fàcil determinar on està l’origen i on la destinació. Però, en qualsevol cas, no deixa de ser curiós que s’use amb un significat diferent dels que hem consignat abans. En el municipi d’Anna s’usa concretament amb el sentit de ‘ebri’, que és justament el mateix significat que tenia el verb empindongar en la primera documentació disponible d’esta paraula, que apareix en una obra de teatre de l’escriptor Antoni Palanca i Hueso, anomenada Mala lluna:
—Marrasquí. Pa les señores, qu·és dolset.
—Anem pasant les copetes.
—Siñó Rosa…
—Tinc por que me fasa mal.
—Si és molt fluix!
—Avant, si m’empindongue…
La data de publicació d’esta obra és de 1901, una data prou recent (si es valora amb els paràmetres de mesura de la història del lèxic), que posa en entredit la presumpta genuïnitat valenciana de la paraula empindongat. Tenint en compte la forta castellanització del valencià popular que imperava a començaments del segle XX, és raonable sospitar que potser té un origen espuri. Tots els arbres genealògics, al remat, acaben descobrint-nos una genealogia tortuosa. La puresa lèxica (com qualsevol altra) no passa de ser una enganyosa quimera. I, en el cas concret de l’adjectiu empindongat que estem tractant en este apunt, ens porta ineludiblement a la paraula castellana pindonga, definida en el diccionari de la Real Academia Española com «Mujer callejera». I ja se sobreentén que, quan es diu d’una dona que és callejera, en realitat no s’està dient només que passa molt de temps en el carrer, deambulant ociosament. S’insinua alguna cosa més. I, de fet, Juan de Dios Luque i altres autors, en El arte del insulto, la definixen sense ambages com «prostituta callejera».
L’etimologia encara ens aporta més llum sobre esta qüestió. Anant a les arrels castellanes del mot, sembla que pindonga es formà per un encreuament de pingo i pendón. I estes dos paraules s’havien format a partir del llatí vulgar pendicāre, format, al seu torn, per derivació del llatí clàssic pendēre, ‘penjar’. De com s’arriba des de la idea de ‘estar suspés’ als significats apuntats anteriorment és ben curiós. Les formes pendó i penó ens arribaren a través de l’occità penon, usat per a referir-se a una insígnia de tela, més llarga que ampla, que onejava al vent com una ploma (penna en llatí) en desfilades bèl·liques on es volia fer ostentació de força. I d’estos vistosos estandards, per analogia, es produí una translació semàntica per a referir-se a les dones que, amb roba vistosa, passejaven per determinats carrers oferint els seus servicis sexuals. I l’adjectiu valencià que ens ocupa, empindongat, té una clara relació semàntica amb esta idea originària. En el significat bàsic, que arreplega el DNV, apunta a l’excés ornamental de la indumentària amb què es fan notar. Però també quan s’aplica a determinades parts de l’anatomia femenina, amb l’objecte de ressaltar-les, en el fons és bàsicament el mateix. Respon, en primera instància, a la voluntat de ser sensual i resultar atractiva als altres, concitant mirades de desig. O més que això. Però, per una altra banda, esta actitud, vista des d’una mirada púdica, resulta escandalosa. L’adjectiu empindongat sorgix des d’esta banda de la vorera. És, certament, un reprotxe moral a la transgressió de certes normes socials. Inclús el sentit de ‘ebri’ que també hem constatat apunta en la mateixa direcció. «Si m’empindongue…», insinua la protagonista de l’obra teatral d’Antoni Palanca, amb uns enigmàtics punts suspensius, que no respon del que és capaç de fer amb una copeta de marrasquí en el cos.
Les paraules no són només cadenes de sons dotades de significat. Tenen darrere la història de la societat en què interactuen els parlants.
