La paraula desastre s’utilitza actualment per a referir-se a un succés que provoca grans danys i destrucció; també s’usa hiperbòlicament per a referir-se a algú que fa les coses molt malament o que actua desordenadament, com deixa de manifest l’escriptor Carles Cano en un dels seus contes: «Soc un desastre total i absolut». La cosa ve d’antic. Esta paraula ja apareix documentada en el segle XIV, associada a tota classe d’infortunis: guerres, homicidis, incendis o altres esdeveniments calamitosos. Però, en la nostra terra, els desastres estan especialment associats a les pluges torrencials. Entre els més recents, la riuada del 57, la pantanada del 82 i, ara, les inundacions produïdes pel desbordament del riu Magre. Són una constant històrica. «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe», cantava certerament Raimon.
Però, al marge del significat que atribuïm actualment a la paraula desastre, potser és útil intentar comprendre el significat originari d’esta paraula, perquè la seua evolució històrica no sols modela la seua forma sinó que en conforma el contingut. A nosaltres el vocable desastre ens arribà de la forma homònima de l’occità, que al seu torn l’havia presa de l’italià disastro, formada per la combinació del prefix pejoratiu dis- i el substantiu astro. En llatí, la forma disastrum, formada a partir del grec ἄστρον (ástron), s’usava per a designar una simple observació astronòmica: un cos celest que es desintegrava en mil direccions. Però el cel no era només una volta que recobria el nostre horitzó visual amb milers de punts il·luminats; era l’espill en què es miraven els hòmens per a intentar escrutar el propi destí. Esta tradició provenia de la cultura babilònica, en què els sacerdots estaven atents als senyals del cel per a desentranyar els designis divins. Les alineacions dels astres formaven constel·lacions, que creien que eren missatges dels déus. Per una altra banda, la disgregació d’un cos celest s’interpretava com un auguri de desgràcies i catàstrofes. De fet, com una recialla d’aquella tradició cultural, encara diem d’algú que ha nascut en bona (o en mala) estrela, volent indicar ‘que té bona (o mala) sort’, i tenim també en el nostre lèxic dos adjectius, d’ús literari, que apunten a la influència dels astres en la vida personal: benastruc, que significa ‘feliç, afortunat’, i malastruc, ‘desgraciat’.
Els nostres barrancs s’han creat per l’erosió produïda per l’aigua en la superfície de la terra. Sovint és el resultat d’un desgast que ha durat milers d’anys. Igual que les nostres paraules, que també són el resultat d’un rodatge mil·lenari: cudols de sons que han anat desgastant-se de boca en boca al llarg del temps.
