Encara que el costum és una font bàsica del dret, les lleis no sempre són el reflex fidel de les pràctiques consuetudinàries. No tot el que han fet una vegada i una altra les persones, sovint al llarg de diverses generacions, acaba plasmat en l’ordenament jurídic com a norma legal. I no sols passa això en les coses de la vida; també ocorre amb les paraules. Al cap i a la fi, la llengua no és sinó el reflex de la vida. I, per més que allò que diuen els parlants és el fonament bàsic de la normativa lingüística, les prescripcions normatives no sempre es fonamenten en les maneres de dir dels parlants. Les causes d’este desajust són ben variades.
En el cas de la paraula conclave, que encapçala este apunt, passa això. Els parlants solen dir cónclave, fent recaure l’accent tònic en l’antepenúltima síl·laba, mentre que la normativa lingüística establix que en valencià s’ha de fer plana (conclave), amb l’accent en la penúltima síl·laba. La tradició lexicogràfica presenta, respecte a este punt, importants vacil·lacions. El fons de la qüestió sempre recolza sobre el mateix pivot, que bascula entre el que es diu i el que, segons alguns, s’hauria de dir. És una batalla que ve de lluny. El traiguerí Pere Labèrnia, en el seu Diccionari de la llengua catalana: ab la correspondencia castellana y llatina, publicat en 1839, arreplegava esta paraula amb la forma esdrúixola cónclave. I prou abans, en 1787, també apareix en un sainet de Carles Leon. Durant el primer terç del segle XX, molts altres autors, tant valencians com catalans —com Josep Pascual Tirado i Josep Giner, o Narcís Oller i Josep Pla—, també escrigueren esta paraula amb accent en l’antepenúltima síl·laba. Les vacil·lacions en l’accentuació d’esta paraula, per una altra banda, no es restringixen al valencià.
Este neologisme, com tants altres, ens arribà a través del castellà, llengua en què ja es documenten des del segle XV tant la forma plana (conclave) com l’esdrúixola (cónclave). En un primer moment, seguint la lògica etimologista, la Real Academia Española registrà este vocable exclusivament amb la forma plana; però, ja des de la segona edició, datada en 1780, la RAE optà per donar la forma amb accentuació esdrúixola.
Independentment de la llengua concreta en què s’hagen gestat, les paraules vaguen lliurement d’ací cap allà i traspassen fronteres sense demanar permís. En eixe procés d’apropiació natural, els parlants les van adaptant a les seues necessitats expressives. En el cas concret de la paraula conclave, ens vingué de l’italià, tant a nosaltres com a la resta de llengües del món. Després, lògicament, cada llengua ha anat adaptant-ne la pronunciació i l’ortografia com més li ha convingut. I el mateix italià, de fet, no n’és tampoc cap excepció. Originàriament, en llatí clàssic, es deia cum clavis (que literalment significava ‘amb clau’), i s’usava per a referir-se a qualsevol cambra tancada amb clau. En llatí vulgar passà a dir-se conclavis; però, durant el segle XIII, s’adaptà semànticament a les necessitats del moment per a referir-se a la reunió de cardenals que tenien la missió d’elegir un nou pontífex quan moria l’anterior. El perquè prengué este significat específic és la mar de curiós.
Fou després de la mort del papa Climent IV, que tingué lloc el 29 de novembre de 1268, quan el col·legi cardenalici es reuní per a elegir un nou pontífex en el Palau Papal de Viterbo; però la lluita de poders terrenals provocà un enfrontament tan gran entre els cardenals francesos i els italians que es produí una situació d’estancament. Reunions i més reunions durant quasi tres anys. Els ciutadans de la ciutat de Viterbo, desesperats per la falta d’acord, optaren per tancar els cardenals amb pany i clau en el palau per a forçar-los a prendre una decisió. Però ni així arribaven al consens necessari per a elegir un nou papa. En una acció tan vandàlica com ingènua, foradaren el sostre de la sala de reunions per a propiciar que reberen així, directament, la inspiració divina. Però res de res. Al final, adoptaren la dràstica resolució de mantindre’ls a pa i aigua.
I sí, el cuquet en la panxa sembla que produí finalment l’efecte desitjat. El papa Gregori X, que isqué elegit d’aquell traumàtic conclave, aprengué la lliçó. I, per a evitar que es tornara a repetir una situació semblant, redactà la butla Ubi periculum (‘En cas de perill’), que regulava el procediment d’elecció papal, on no sols prohibia expressament la comunicació amb l’exterior per a evitar ingerències i pressions polítiques, sinó que a més establia restriccions progressives en la provisió d’aliments.
La història sempre proporciona lliçons útils. Res és igual, però tot és paregut. I tant de bo fórem capaços d’aprofitar les experiències del passat per a millorar el present! Posats a fantasiejar, s’imaginen vostés que poguérem tancar els dirigents en una sala tancada amb pany i clau fins que foren capaços de posar-se d’acord. És igual l’assumpte que es tracte. Cal pensar que sempre és possible arribar a un acord. És qüestió de voluntat. Però, si s’enquista la situació, sempre podem proporcionar una xicoteta ajuda. La clau que obri tots els panys, segons sembla, és la reducció progressiva dels aliments. Que els responsables de prendre les decisions debaten i discutisquen tot el que faça falta, i més, fins que se’ls seque la llengua. I, això sí, de tant en tant una miqueta de pa i un poquet d’aigua. La caritat cristiana que no falte. Si fan eixe exercici d’imaginació —trien vostés els protagonistes—, segur que trobaran preciosa la paraula conclave.
