campa

Hi ha paraules que emergixen de sobte en les nostres vides, sovint sense saber exactament què signifiquen ni, menys encara, els tortuosos camins que han resseguit fins a arribar a la nostra llengua. I tampoc importa massa; almenys, per a un parlant normal. Quan hi ha una urgència en les nostres vides, les paraules ens servixen per a expressar les necessitats que ens acuiten. No és qüestió, en eixe moment, de posar-se a valorar si és millor o pitjor tal forma o tal altra per a demanar auxili. L’única cosa que volem és cridar. Cridar ben fort, i que els nostres crits arriben ràpidament a l’orella d’aquells que ens puguen socórrer.

Una d’estes paraules emergents que ha irromput en les nostres vides és campa. Des de l’última dana que patírem fa tot just tres mesos, el 29 d’octubre del 2024, el seu ús s’ha disparat. Els buscadors d’internet així ho certifiquen. Si es consulta «dana + campa» 12.900.000 resultats crivellen els nostres ulls. Tal com passa també en la vida de cada dia, en estos resultats s’entremesclen bigarradament el castellà i el valencià. Però hi ha una constant compartida: la paraula campa apareix indissolublement associada a dana. Quasi es podria dir que s’han constituït en parella de fet. Una, com a causant del desastre, i l’altra, com  a escenari de la desolació. Milers i milers de vehicles apilats en espais no cultivats, coberts abans amb males herbes, i ara també amb escultures de ferralla fangosa i planxes rovellades.

Sovint és difícil destriar què és d’ací i què és d’allà. ¿Són paraules castellanes? ¿Són valencianes? Les paraules no són propietat de ningú. Només dels usuaris que les gasten. En el cas de dana, ja aprovada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a incorporar-se en la pròxima actualització del Diccionari Normatiu Valencià, és el resultat de la lexicalització de la sigla DANA, que ja estava en el Portal Terminològic Valencià, i que significa ‘depressió aïllada en nivells alts’. És un terme meteorològic. Abans en déiem gota freda. Però la terminologia es renova constantment per a intentar ser més precisos. Als usuaris de la llengua ens té igual que es diga d’una manera o una altra. L’única cosa que voldríem és que ens avisaren amb la suficient antelació quan es preveja que puga produir-se un fenomen meteorològic tan destructiu. Cal apuntar, ni que siga com a simple curiositat, que esta paraula fou encunyada per l’Agència Estatal de Meteorologia en un velat homenatge al meteoròleg Francisco Garcia Dana, que exercí la seua activitat professional com a cap del Centre de Predicció de l’Institut Nacional de Meteorologia, precedent de l’actual AEMET.

L’origen de campa és més dubtós. No és una paraula nova. Ja existia tant en valencià com en castellà. Però també és cert que en el sentit concret amb què s’ha estat usant en els últims mesos no consta en els diccionaris. Ni en els valencians (o catalans) ni en els castellans. En valencià apareix registrada la locució terra campa. El primer recull lexicogràfic on aparegué esta expressió és el Vocabulario valenciano-castellano, de Josep Maria Cabrera, publicat en 1868, que donava com a equivalent castellà la paraula erial.

Amb tot, en castellà apareix atestada prèviament. El Nuevo diccionario de la lengua castellana, de Vicente Salvá, publicat en 1846, arreplega l’expressió tierra campa, definida de la manera següent: «Se dice de la tierra llana y labrantía». Podria pensar-se, per tant, a partir d’esta cronologia, que es tracta d’una locució castellana calcada després en valencià. Però hi ha algunes dades que contradiuen esta primera hipòtesi.

En primer lloc, que l’autor del diccionari, Vicente Salvá, era d’origen valencià. Havia nascut el 10 de novembre de 1786 en la ciutat de València. Certament, no és que esta dada siga determinant. I menys encara tenint en compte la trajectòria biogràfica d’este il·lustre lexicògraf. Als 21 anys Salvá es desplaçà a Madrid a treballar com a catedràtic suplent en la Universitat d’Alcalá de Henares; després se n’anà a viure a Mallorca, i posteriorment, a causa del seu compromís amb la causa liberal, hagué d’exiliar-se, primer a Londres i després a París. Estes dades biogràfiques són útils per a comprendre la filosofia lingüística amb què elaborà el seu diccionari. En part, s’amerà de la filosofia que ja regnava en la cultura filològica anglosaxona, en què l’important no és l’origen més o menys genuí de les paraules sinó l’ús que en fan els parlants. L’anglés és una esponja; i la lexicografia anglosaxona, tremendament pragmàtica. Vinguen d’on vinguen, assimilen voraçment totes les paraules que penetren en l’idioma de Shakespeare. I el diccionari de Salvá va en esta línia. Segons resa en la mateixa portada, «comprende la última edición íntegra, muy rectificada y mejorada del publicado por la Academia Española, y unas veinte y seis mil voces, acepciones, frases y locuciones». Una d’estes innovacions era precisament tierra campa. Potser l’havia sentida així en castellà, o potser li resultava coneguda perquè l’havia sentida en valencià.

Amb seguretat, no ho podem saber. Però el que sí que podem constatar és que «tierra campa» no apareix ni una sola vegada en el Corpus Diacrónico del Español, un corpus textual amb 250 milions de registres, amb documents que van des dels inicis de l’idioma fins a l’any 1974. Això no significa que no s’haja usat mai tierra campa en castellà. De fet, realitzant una prospecció per altres vies, trobem documentada en 1821 la citada expressió en la Gaceta de Madrid, antecessor de l’actual BOE: allí es diu explícitament, en relació a la venda d’una propietat, que compta amb «cuarenta y nueve jornales de tierra campa». Però eixa propietat, i és rellevant aclarir-ho, no era una altra que la masia de l’Espinar —vil·la emplaçada en el municipi de Llíria, on havia mort, temps arrere, Germana de Foix, virreina de València—, i que en aquell moment estava adscrita al monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Són curiosos, estos lligams de l’expressió «tierra campa» a València. O potser és més que una simple i curiosa casualitat.

Perquè la locució valenciana terra campa apareix prolixament documentada en els nostres textos des de ben antic. La primera volta, en 1360; concretament, en un document d’embargament i venda d’un alberg del municipi d’Alboraia, on es descriu la propietat dient que confronta «ab cases e terra de na Maria e ab terra campa de·n Pere Devesa».

I d’este ús reiterat de terra campa en valencià al llarg dels segles és fàcilment comprensible que es passara a dir campa amb valor nominal. Igual com s’ha arribat a mòbil o a portàtil a partir de les locucions nominals telèfon mòbil i ordinador portàtil. Les locucions, si s’usen amb molta freqüència, es fan farragoses. Els parlants, per economia del llenguatge, tendixen a simplificar. «Llavors aplegaven tot el poble, fóra a la plaça major o en una campa», escriu l’escriptor xativí Toni Cucarella, deixant constància d’un ús substantivat de campa. El significat d’este mot ha tingut un caràcter molt genèric. En essència, és un terreny pla, sense cultivar, al qual és possible donar múltiples usos segons les necessitats de cada moment. I, per això, un dels sentits campa, a partir de les necessitats actuals, ha sigut emmagatzemar automòbils durant algun temps, fora per a portar-los després al desballestament o fora per a vendre’ls.

Però, siga com siga, no hi ha cap raó per a pensar que campa és un castellanisme. Els indicis apunten més prompte en la direcció contrària. És més probable que el seu ús en castellà siga un valencianisme. Encara que tampoc importa massa. La llengua, la nostra i totes, funcionen així. Prenent paraules d’ací i d’allà per a expressar les necessitats que sorgixen en cada moment. I per això també diem l’anglicisme càmping, per exemple, que, provinent del mateix ètim, al·ludix a un lloc dotat d’instal·lacions que faciliten l’acampada. En un món tan globalitzat com el nostre, on les paraules fluïxen d’una llengua a una altra amb summa facilitat, l’aspiració al purisme lingüístic sembla una quimera. I, en tot cas, cal tindre sempre ben present que les paraules estan al servici dels parlants, per a facilitar-los que puguen expressar tot el que necessiten dir.