Amb la paraula arrogància s’al·ludix a l’actitud d’algú que s’atribuïx unes qualitats privatives que el fan sentir-se diferent. O, més que diferent, sense matisos, caldria dir-ne superior. Perquè, al cap i a la fi, tots som singulars dins del conjunt d’individus que conformem l’espècie humana. Les diferències no ens fan ni millors ni pitjors. Cada u té unes habilitats específiques, i ens complementem mútuament. I és bo que cada persona sàpia en què destaca sobre els altres. Però l’arrogància no és fruit d’eixa consciència. És més prompte l’ànsia de voler ser més que els altres. O de pensar que els altres no ens valoren com creiem meréixer.
L’arrogància se sol associar generalment a persones que creuen estar per damunt dels altres. O fan almenys eixa impressió a primera vista. Però no sempre és així. Contràriament al que podria pensar-se, en certs casos algunes persones reaccionen amb aparent altivesa per a ocultar les seues inseguretats. Les passions s’entremesclen i es diluïxen en múltiples direccions en eixe món tan fluid de les emocions. Sempre s’ha dit —ja és quasi una frase feta— que de l’amor a l’odi hi ha un pas. I el mateix podria dir-se de tants altres sentiments. Quants personatges públics han passat de l’admiració al menyspreu en un tres i no res! És en este confús eixam de passions etèries on cal situar l’arrogància.
L’origen etimològic de la paraula arrogància pot ajudar-nos a mostrar este mateix procés de transformació semàntica. Prové del verb llatí rogāre, que significava ‘pregar, demanar humilment alguna cosa’. Però, combinat amb el prefix a-, es creà arrogāre, i després, afegint-li el sufix qualitatiu ‑antia, es formà arrogantia, l’origen immediat del nostre vocable arrogància. De tots estos components, és fàcil comprendre que l’arrogant no prega res; ho exigix. Està convençut que té dret a reclamar-ho. Pregar per a ell és humiliant. I, per això precisament, es delecta humiliant els que es resistixen a concedir-los el que demanen. Ho veiem cada dia. Als arrogants els encanta exhibir-se. Necessiten fer-ho perquè els altres reconeguen el seu poder. Per això precisament poden arribar a ser molt perillosos.
La història està plena d’arrogants amb poder. Una cosa i l’altra, de fet, estan fortament imbricades. Sempre és útil repassar els antecedents històrics per a aprendre de la pròpia experiència col·lectiva. Valga com a exemple el cas d’Alexandre el Gran. Accedí al poder quan a penes tenia 20 anys. Son pare, el rei Filip II de Macedònia, fou assassinat, possiblement en un complot en què participà la seua dona, Olímpia de l’Epir, mare d’Alexandre. Mare i fill havien sigut condemnats a l’exili pel rei Filip uns anys abans, per considerar que Alexandre era un fill adúlter. Estes traumàtiques vivències conformaren, sens dubte, la personalitat del jove rei. Amb una forta determinació, fou capaç de sobreposar-se a estes adversitats i recuperà el tron que considerava que li corresponia; i, amb una ambició incommensurable, forjà un dels imperis més vastos de la història. Els seus dominis abastaven els territoris de les dos riberes del Mediterrani oriental, des de les immediacions del Danubi fins a Egipte, i en la seua expansió cap a Orient arribà fins a l’Índia. En este tràfec continu de gestes bèl·liques en què discorregué la seua curta vida —morí als 33 anys—, hi ha una anècdota que és oportú recordar per a posar de manifest l’habitual arrogància del poder. L’any 331 abans de Crist s’enfrontà al poderós rei persa Darios III, al qual vencé definitivament en la Batalla de Gaugamela. És una fita simbòlica en la seua trajectòria expansionista. Se sentia poderós, i volia que tots li ho reconegueren. Per això implantà en la seua cort la prosquinesi, una pràctica habitual en la cort persa que consistia a postrar-se davant del rei en senyal de reverència.
I ai d’aquells que es mostren irreverents davant de personatges arrogants! El lloctinent d’Alexandre el Gran, Clitos el Negre, justament en la celebració d’una de les seues innumerables victòries, amb la llengua massa solta per la ingesta de vi, cità Eurípides —un dels grans poetes de la Grècia clàssica—, i gosà dir en veu alta que les batalles les guanyaven els soldats amb el seu esforç, ben sovint a costa de sacrificar la seua pròpia vida, però són els generals els que s’arroguen en exclusiva el mèrit de les victòries. Sentint-se al·ludit i menystingut per les paraules del seu general, amic des de la infància, l’impetuós monarca, encés d’ira, no dubtà a travessar-li el cos amb una certera llançada. Els poderosos, adés i ara, reaccionen virulentament quan se senten interpel·lats en els seus deliris de grandesa.
Per a acabar d’apuntalar la història de la paraula arrogància, pot resultar útil apuntar també que la primera referència que en tenim en valencià apareix registrada en 1344, concretament en les Ordinacions del rei Pere el Cerimoniós. Val a dir, amb tot, que, curiosament, és usada per a recomanar als dirigents que no mostraren «arrogància» per a evitar l’«odi del poble». Era un consell prudent. O, si més no, útil estratègicament per a conservar el poder.
Però, si alguna cosa es conserva realment, són sens dubte els defectes humans. Sembla que estan profundament arrelats en la nostra naturalesa. Més enllà dels rituals i de les aparences formals, es mantenen inalterats. El passat i el present es donen la mà. L’actualitat més immediata ens brinda massa exemples per a poder constatar que la paraula arrogància es manté plenament vigent.
Quadro de Jean-Baptiste de Champaigne, pintat l’any 1672, en què alguns súbdits es mostren davant d’Alexandre el Gran en estat de prosquinesi.
